15.11.13

La pitjor corrupció

Podem fer veure que no era un insult ni una amenaça, però no podem oblidar que era el Parlament i que a sobre era el nostre. Com que Rato ens cau molt malament a tots, podem jugar a fer veure que dir gàngster és com dir que potser és un mal gestor o que alçar una sandàlia de jubilat alemany recordant l’Iraq no té res a veure amb les úniques sandàlies que vam veure volar a l’Iraq. Que fer-ho preguntant si té por amb aquella mirada fixa no és una manera amenaçadora de dir que hauria de tenir molta por perquè jo i els meus estem molt locus i molt farts, sinó una pregunta cordial, d’interès sincer pel benestar emocional del convidat. Podríem fer-ho veure, dic. Però això no només confirmaria que ni nosaltres ni la nostra democràcia mereixem més respecte del que ens té el diputat Fernández, sinó que seria col·laborar directament amb la pitjor de les corrupcions, que no és la corrupció dels homes sinó la dels ideals més nobles que representa el Parlament.
Per entendre de què parlem quan parlem d’aquests ideals, bastin dues breus intervencions que ens han arribat de Rato, perquè ja se sap que no es tracta tant d’escoltar-lo com d’insultar-lo. El primer és la substitució de l’emotivisme pública pel raonament públic. Quan Rato li pregunta al diputat Fernández si és d’ell, de qui se suposa que ha de tenir por, demostra que entén molt millor que ell que al Parlament no s’hi va a expressar sentiments sinó a debatre raons. Que “la por a perdre-ho tot”, com totes les pors més íntimes i profundes, no s’exposen al Parlament sinó al divan del psicòleg. Amb la seva resposta populista, el diputat Fernández va tornar a demostrar que del poble només n’espera crits, plors, retòrica d’autoajuda i segurament coses encara pitjors. I, en tot cas va deixar clara la distància que separa el seu poble del democràtic esperit parlamentari, que només té sentit si es pren seriosament el seu ideal: que l’intercanvi d’arguments substitueixi l’intercanvi de cops de sandàlia.
Encara no entenc que davant d’aquesta lamentable espectacle el senyor Rato no marxés del Parlament, i em sembla que ell mateix no ho devia acabar d’entendre perquè poc després es va adreçar a la presidenta de la comissió preguntant-se pel sentit de la seva compareixença. Una pregunta que encara es va fer més pertinent després de sentir que la presidenta en qüestió tampoc era del tot capaç de definir la tasca de la comissió diferenciant-la de la tasca d’un tribunal de justícia. Una diferència fonamental segons la qual es jutja als jutjats, es legisla als parlaments i s’insulta als sofàs i que per això reserva a les comissions d’investigació la tasca d’intentar entendre millor per poder legislar millor. Es tracta en el fons d’evitar-nos el ridícul d’ensopegar dues vegades amb la mateixa crisi, que seria gairebé tan gros com el de repetir dues vegades el mateix insult perquè, com ve sap tot revolucionari encara que sigui de pacotilla, l’únic luxe que no es pot permetre la revolució televisada és fer-se avorrida per repetitiva. Així que si mai s’esgoten els recursos de capità Haddock sempre es pot deixar caure alguna llagrimeta socialdemòcrata d’impotència, fins que no s’entengui que precisament la impotència és la condició necessària d’una democràcia sana, d’aquella separació de poders que mai ens cansem de reivindicar i que ens fa més febles per poder fer-nos més justos.
És per això, per la importància que té l’intentar estar a l’alçada dels nostres ideals democràtics, que molt més lamentable que l’espectacle del diputat Fernández és la reacció dels qui fins fa quatre titulars haguessin estat orgullosos de dir-se moderats. Aquesta postura que adopten del normalment no però tractant-se de qui es tracta doncs ara sí i que és molt més perillosa perquè oblida que la justícia, la democràcia, no poden ser mai res personal. Que no s’admeten excepcions, com molt bé entendran si tenen present que ells, com tots de tant en tant, també són les excepcions d’algun justicier. Em sembla que un país que es presenta al món com exemple d’esperit democràtic hauria de ser molt més curós amb el que passa al seu propi Parlament.