22.11.13

A missa i repicant

Les paraules de Rouco Varela sobre la unitat d’Espanya són un bon recordatori d'un parell de veritats sobre l'església i la política. La primera, que l'església ha d'intentar no ficar-se en política. La segona, que no pot evitar-ho. Que ho ha d'intentar per no rebaixar-se al partidisme i la politiqueria, però que per la seva pròpia naturalesa no pot defugir la temptació. Perquè encara que l'església no sigui d’aquest món és en aquest món i perquè es basa en la creença que Déu es va fer home quan podia fer-se el suec, que ho va fer per amor i que amb l’amor comencen les responsabilitats. Així que allà on hi hagi un catolicisme responsable i conscient del seu deure no hi podrà haver un catolicisme al marge de la política. I això no vol dir que haguem de creure que qui estima pot fer el que vulgui, ni que la retòrica de l’amor als homes i l’apologia de la fraternitat universal justifica qualsevol discurs polític. Només vol dir que correspon a l’esglesia decidir si vol baixar a l’arena política i fins on es vol enfangar, però no pot oblidar mai que no es pot estar a missa i repicant i que no estem obligats a reconèixer-li cap autoritat superior en allò que ens és igualment propi.
Així que Rouco Varela té tot el dret a vincular la seva preocupació per la unitat d’Espanya amb la preocupació cristiana perquè “la unió fraterna entre els ciutadans pogués arribar a trencar-se”. I té tot el dret a creure que l'obligació de defensar i promoure la fraternitat entre els homes l’obliga a defensar la unitat d’Espanya. Però l'església no pot oblidar que les lleis dels homes no són les lleis més altes. I que, encara que no estigui disposada a acceptar que bones tanques fan bons veïns, tampoc pot oblidar que la fraternitat dels homes no pot dependre de la unitat de les nacions. Que si fos així, el preu de la fraternitat seria l’imperialisme, i que si imperalisme no garanteix la pau encara menys l’amor i que ningú pot acceptar com a definitiu l’ordre vigent entre les nacions sense acceptar que milions d’humans estan condemnats a la pobresa i a la tirania. Això, evidentment, no vol dir que església s’hagi de fer independentista i repicar campanes l’11 de setembre. Si església creu que l’actual situació política posa en perill la fraternitat entre els homes no només té el dret sinó el deure de denunciar-ho. Però tenia entès que al bon cristià se'l coneixem pels seus actes més que pels seus discursos, que predica més amb l’exemple que no pas amb la paraula, i que el clima més aviat poc fraternal que es viu i es promou des de mitjans tan seus com 13TV fa molt dubtós l’ordre de les seves prioritats. Tenia entès que el cristià ha de ser prou humil per no exigir als altres el que és incapaç d’exigir-se a si mateix.