3.10.13

Sobre Cercas, la democràcia i la resta

Torno a l'article de Cercas, perquè a hores d'ara i veient les moltes respostes que ha rebut, ja no sé si em sorprenen més les crítiques o els elogis. I confesso que, en la seva major part, l'article em sembla incomprensible. O, per ser més exactes, em sembla que l'article parteix de la falsedat per anar avançant a les palpentes entre l'obvi i el fal·laç i tornem a començar.
Cercas parteix del tòpic del totalitarisme soft o l'unanimisme, basat en l'evident falsedat que l'única informació que rebem els catalans és la propaganda governamental que ens arriba a través de mitjans públics i subvencionats (encara que voldrien dir subornats), controlats tots per la Generalitat. Imagina Cercas que en algun poblet asturià han d'estar millor informats del que passa a Catalunya del que ho estem a Catalunya, i algú n'hi haurà perquè hay gente pá tó, però no.
Aquí també es llegeixen El Mundo, Abc, El País (com bé sap Cercas) i també es veuen Antena 3 i Telecinco i tants altres, encara que entenc que menys d'allò que voldrien els interessats. Com entenc i fins i tot comparteixo certa incomoditat envers el discurs majoritari, la política del Govern autonòmic, algunes il·lusions de l'independentisme i el trist i per a molts nou fet de sentir-se part d'una creixent i incompresa minoria, que a sobre, i com ha de ser, està segura de tenir raó.
Però malgrat tot això, i malgrat el que es pensi sobre els mitjans públics i sobre la política de subvencions als mitjans de comunicació i sobre el rigor o la política (in)formativa dels mitjans públics i subvencionats, és una evident i malèvola absurditat (així de fi sóc jo) anomenar totalitarisme a quelcom de què podem escapar canviant de canal o de diari. Però, en realitat, la cosa problemàtic seria precisament que a Catalunya molt poca gent canviés de canal, i els catalans es dividissin entre aquells que s'informen en català i els que s'informen en castellà, amb tot el que això suposa, però que no suposa res digne de ser anomenat totalitarisme.
Hi ha molt d'obvi en el que diu Cercas sobre el dret a decidir i quelcom de fal·laç en la seva conclusió. L'obvi és que la Constitució espanyola diu el que diu i diu que la sobirania recau en el poble espanyol. I, que, per tant, Catalunya serà el que sigui però no és, ni pot ser dins del marc d'aquesta Constitució, una nació sobirana amb el consegüent dret a l'autodeterminació (que vindria a ser la versió per a adults de l'anomenat "dret a decidir"). I obvi és també que hom no té cap dret a saltar-se la llei quan li vingui de gust.
L'incomprensible és que, dit això, pugui afirmar que els catalans tenim dret a decidir sobre la nostra independència. Perquè això no és així. I, semblaria evident, però ja mai se sap així que insisteixo: no tenim dret a decidir sobre la nostra independència perquè no som sobirans, encara que precisament perquè no vivim en un Estat totalitari podem pronunciar-nos i ens pronunciem sobre la independència, les dones, el futbol i la resta. Com és evident, també Cercas pot i acostuma a fer-ho.
Evidentment, això no afecta ni resol la qüestió, que és una altra, de donar sortida a la situació actual, per la qual jo no tinc cap solució i per la qual tampoc em sembla que hi hagi solució bona. Essent aquest el cas, segurament la solució Cercas no sigui de les pitjors. Té almenys la virtut d'aquell rei del Petit Príncep, que només ordena el que ja succeeix per no cagar-la, sent en aquest cas que el raonable pasa per ser la política del govern, que ha de seguir sense fer el que no fa esperant que CiU se la foti soleta i que serà una bona política o no ho serà segons bufi el vent.
Ja tanca en cercle i en fals afirmant que "es pot ser demòcrata i estar a favor de la independència, però no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir, perquè el dret a decidir no és més que una argúcia conceptual, un engany ordit per una minoria per imposar la seva voluntat a la majoria". Tanca en fals, deia, perquè perfectament hom pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir. Perquè hom pot ser demòcrata i estar equivocat sobre el que implica i significa l'anomenat "dret a decidir" sense que això el converteixi en un feixista totalitari sinó en un demòcrata com tants altres, un demòcrata equivocat, que és precisament la manera més habitual de ser demòcrata.