31.10.13

Machiavelli, de Corrado Vivanti

Maquiavelo. Los tiempos de la política, de Corrado Vivanti
Paidós, 2013. 252 pàgines

És habitual considerar que la gran aportació de Maquiavel al pensament polític és el seu realisme, segons el qual tan qui pensa la política com qui l'exerceix s’han de preocupar més de com és “la veritat efectiva de la cosa” que no pas de la seva “idea imaginària”: de com és la política i no de com hauria de ser. Maquiavel presenta molt clarament aquesta idea al capítol XV d’El Príncep, on es proposa reflexionar sobre “Aquelles coses per les quals els homes, i especialment els prínceps, són lloats o vituperats”:
Ara només ens resta veure quin ha de ser el capteniment del govern d’un Príncep amb els súbdits i els amics. I com que sé de molts que han escrit sobre aquestes coses, temo, parlant-ne jo encara més, que no sigui tingut per presumptuós, sobretot en distanciar-me, com faré en tractar aquesta matèria, dels procediments dels altres. Tanmateix, essent la meva intenció d’escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m’ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de la cosa que no pas la idea imaginària de la cosa. Molts n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha una separació tan gran de com es viu a com s’hauria de viure, que aquell que deixa allò que es fa per allò que s’hauria de fer, aprèn més aviat a forjar-se la seva ruïna que la seva salvació: un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà forçosament la ruïna enmig de tants que no són bons. D’aquí que a un Príncep que es vulgui conservar li cal aprendre a poder no ser bo, i a fer-ne ús segons la necessitat.
Si el realisme de Maquiavel ens obliga a pensar la política a partir de les seves circumstàncies històriques, la prudència ens aconsella fer el mateix amb l’obra del propi autor: no pretendre entendre el pensament de Maquiavel sense entendre en quines circumstàncies es va gestar i de quina manera va evolucionar per obra i gràcia dels canvis que van patir aquestes mateixes circumstàncies. I això és precisament el que fa Corrado Vivanti a Maquiavelo. Los tiempos de la política, un llibre que podriem considerar una biografía intel·lectual però que segurament seria més just qualificar de genealogia intel·lectual. El que es proposa Vivanti no és una biografia de Maquiavel, no tracta de presentar-nos Maquiavel com a home, sinó una genealogia del seu pensament, el procés de la seva formació. Així, l’autor no només ens permet entendre com es van gestar o d’on van sorgir algunes de les qüestions centrals de l’obra del florentí i de gran part del pensament polític posterior, sinó que ens permet acostar-nos a una millor comprensió del que realment signifiquen.
Veiem per exemple com una de les qüestions centrals en el pensament de Maquiavel, la relació entre la virtú i la fortuna, s’entén millor a la llum de la seva gènesi en l’experiència com a secretari de la cancelleria florentina els convulsos anys de tombants de segle. Va ser a les seves legacions, en el contacte directe amb la política real, on va veure que allà on no hi havia una virtut excepcional la fortuna imposava el seu domini sobre els afers humans. Així en va deixar constància a escrits de l’època, com les Fantasies a Soderini, una carta de la qual només se’n conserva la minuta, i on afirma que “és feliç aquell que conjunta la seva manera de procedir amb la de la seva època”. “Com els temps i les coses, universalment i particularment, canvien sovint i els homes no modifiquen les seves fantasies ni les seves maneres de procedir, succeeix que el mateix té durant una època bona fortuna i durant una altra dolenta”. “Qui fos tan savi com per conèixer els temps i l’ordre de les coses i s’adeqüés a elles tindria sempre bona fortuna o evitaria sempre la dolenta”, i seria veritat, aleshores que “el savi mana sobre els astres i els fets”. Però “savis com aquests no se’n troben”; per tant, “la fortuna varia i mana sobre els homes i els manté sota el seu jou”. Aquesta observació, destaca Vivanti, es troba gairebé amb les mateixes paraules al capítol XXV d’El Príncep i també als Discursos (III,9).
Els escrits i experiències de la seva època a la cancelleria ens ajuden a aclarir també una de les qüestions més discutides, sovint presentades com a paradoxals, com és la compatibilitat de la doctrina que s’exposa en El Príncep i la dels Discursos de la primera dècada de Titus Livi. Com és possible que el conseller del mal autor d’El Príncep sigui al mateix temps l’advocat de la República que escriu els Discursos? Deixant de banda el que bé podria ser una doble exageració, veiem com la primera preocupació de Maquiavel no és, com semblava ser en els autors idealistes de l’antiguitat, la pregunta pel millor règim possible, sinó la preocupació realista de la supervivència de Florència com a ciutat lliure en una època de gran inestabilitat política. Els seus dos grans llibres parteixen d’una mateixa preocupació patriòtica fonamental i es basen en una mateixa comprensió de la cèlebre relació entre els fins i els mitjans. Més ençà de la seva possible preferència per la República o el Principat com a formes de govern, Maquiavel entén que “salus populi suprema lex est” (la salut del poble és la llei suprema), que aquesta salut és el fi últim de la política i el que justifica l’ús de qualsevol mitjà.
Allà on es delibera del tot sobre la salut de la pàtria no s’hi ha de colar cap consideració ni sobre el just ni sobre l’injust, ni el pietós, ni el cruel, ni l’ignominiós; ans al contrari, havent deixat enrera qualsevol altre respecte, cal seguir per complet la determinació que li salvi la vida i la mantingui en llibertat.
Per molt que Maquiavel pogués preferir una Florència republicana, el seu realisme l’empenyeria encara a reconèixer que per poder ser republicana primer i com a mínim havia de ser lliure i que per ser lliure havia d’estar ben armada i ben liderada. Es veia obligat a reconèixer que els seus no eren els temps de la república.
La seva experiència com a secretari no va acabar de la millor manera possible. Amb el retorn dels Médici al poder, Maquiavel va ser apartat dels seus càrrecs, va perdre la seva feina com a secretari, va ser empresonat i torturat i, finalment, confinat a Sant’Andrea. És en aquestes circumstàncies que Maquiavel escriu la seva gran obra, que s’obre amb aquesta inscripció:

NICOLAUS MACLAVELLUS
MAGNIFICO LAURENTIO MEDICI IUONIORI
SALUTEM

És ampliament acceptat que El Príncep anava dedicat a Lorenzo de Médici, per recuperar el seu favor i poder tornar a l’exercici actiu de la política. Però més enllà d’això i de les discussions sobre el tipus de lectura que això obliga a fer de l’obra, el seu intent i el seu fracàs obliguen a una reflexió sobre la perenne qüestió de la difícil relació que s’estableix entre el filòsof i el polític, el conseller i el Príncep o, en el nostre temps, l’intel·lectual i el poder polític. La dificultat amb la que Maquiavel es va trobar no és menor, ja que el que ha passat a la història com el millor dels consellers de prínceps, no ho va tenir gens fàcil per aconseguir que el Príncep escoltés allò que, segons sembla, era el que més li convenia tenir present. Això ens confronta a nosaltres tan com a Maquiavel amb una de les qüestions eternament urgents de la política i eternament presents en la filosofia política: la qüestió de com es pot fer arribar al poder el consell que ni ha demanat ni espera ni té ganes de sentir, aquell consell que segons s’explica fins i tot va deixar de banda per jugar amb un parell de cadells de gos. Potser en l’experiència de Maquiavel s’hi amaga també una irònica lliçó que ens convé no oblidar. Perquè el florentí no va recuperar el favor del poder que per mala fortuna havia perdut amb el seu gran tractat sobre el poder., sinó que només va poder escapar de la seva pròpia tragèdia gràcies a una comèdia; La mandràgora. Només gràcies a una obra lleugera i divertida va ser capaç de fer sentir les greus i serioses lliçons que havia d’oferir al món. I potser hem d’admetre que el príncep de Médici tenia bones raons per preferir la companyía dels gossos i la representació de La Mandràgora a la lectura d’El Príncep. Perquè potser al fons d’aquesta gran lliçó de realisme polític s’hi amaga també una autèntica tragèdia; a l’alliberar-lo de la càrrega de la moral tradicional, Maquiavel també priva el príncep de la seva guia, deixant-lo més sol del que possiblement mai creia haver estat i a mercè d’una fortuna que només poden domesticar uns pocs virtuosos, precisament els únics que no semblen necessitar els consells de Maquiavel.

Ressenya publicada a la Revista Diàlegs