5.7.13

La solució final?

Em va sorprendre la insistent impassibilitat amb la qual el portaveu Homs feia ús de l’expressió “solució final". Era al presentar el Pacte Nacional i l'emprava per assenyalar que, malgrat l’acord, subsisteixen entre els signants algunes discrepàncies de fons respecte, precisament, de la “solució final”. L’ús d’aquesta antiga expressió em va sorprendre per malsonant i perquè pensava que la tornaria a sentir, reduida ad hitlerum, com una prova més de la deriva totalitària en la qual se suposa que estem immersos. Però el problema d’aquesta expressió no és el ridícul ús que se’n pogués haver fer des d’alguna fosca trinxera ideològica, sinó el supòsit implícit que existeix realment una solució final als problemes polítics, encara que puguem discrepar de quina sigui. I, sobretot, que existeix alguna solució final als problemes polítics fonamentals, que són precisament els problemes identitaris. Aquesta convicció, molt extesa també fora de Catalunya però no per això menys equivocada, ja no és només un error teòric sinó que s’ha convertit en un problema polític de primer ordre. Perquè, encara que els integrants del Pacte Nacional puguin tenir certs desacords sobre quina ha de ser aquesta “solució final”, el cas és que la ciutadania es troba més unida, o més clarament dividida, al voltant de la idea que aquesta solució és i només pot ser la independència.
En aquestes discrepàncies sobre el final de l’anomenat procés nacional ens trobem en una situació doblement estranya: sembla que hi ha més partits federalistes que votants federalistes i sembla que les diferències terminològiques entre els partits sobiranistes responen en l’imaginari del votant a un únic concepte, que és la independència de tota la vida. No vull dir que aquestes diferències partidistes siguin estúpides ni inútils. Vull dir simplement que a l’hora de la veritat les alternatives són sempre poques i radicals i que això posa la política catalana, i no només el govern, en una situació que només es fa suportable des de la convicció, evidentment equivocada, que en el fons no hi tenim res a perdre. Per entendre’ns: creiem que els més grans i urgents dels nostres problemes tenen solució i que aquesta solució, aquesta única solució, és la independència o passa necessàriament per la independència. Però mentre presentem la independència com a solució som incapaços de solucionar el problema de la independència. No sabem quan ni com ni si serem independents i mentrestant cada cop estem menys disposats a pactar amb una realitat que sabem, amb tota la raó, que és bruta, però que creiem, molt fermament però amb molta menys raó, que és fàcilment millorable. I això fa que estiguem especialment exposats a sacrificar el bo en nom del millor, com demostra el cas del famós pacte fiscal o la millora del sistema de finançament. 
Sabem que el canvi és possible perquè ho ha estat i que fins i tot pot ser una millora. De fet, són molts els que creuen que tot aquest procés sobiranista no és res més que un intent d'assegurar un pacte fiscal nou i millor. Però tendim a creure que ja no ens alimenten molles, que necessitem el pa sencer. És del tot normal que aquesta aspiració maximalista desgasti i desorienti el partit del govern, que per força ha d'intentar salvar els mínims pactant en la realitat. Però és preocupant que aquesta aspiració maximalista s'estigui convertint en l'única aspiració del catalanisme, perquè el futur no està mai a l'alçada de les nostres aspiracions i perquè ens estem tornant particularment incapaços d'acceptar menys del que creiem possible. I perquè així semblem encaminar-nos, amb pas ferm i decidit, segurs d'avançar cap al millor i d'allunyar-nos del pitjor, cap a una segura frustració futura. Sigui quina sigui la victòria, sigui quina sigui la derrota.