13.6.13

L'heroi llibertari

Com és habitual, també en el cas Snowden s’ha dit que només volia obrir un debat. És fals, perquè el que volia Snowden era tancar-lo. I pretenia fer-ho, com és costum, en favor de les seves conviccions i en contra de la llei. I és només per això que hi ha qui qualifica els seus actes de valents i fins i tot heroics, perquè en una democràcia com l’americana obrir un debat no té res d’excepcional. El que és excepcional, allà com aquí com a tot arreu, és guanyar-lo.
Com deia David Brooks, aquest presumpte heroi, “tot i ser reflexiu, moralment implicat i profundament compromès amb les seves creences, sembla ser el producte d’una de les tendències més desafortunades del nostre temps: l’atomització de la societat, l’afebliment dels lligams socials, l’increment del nombre de joves que viuen entre els 20 i els 30 anys una existència tecnològica en el difús món que hi ha entre les institucions de la infantesa i els compromisos familiars dels adults”. L’individualisme de joves com Snowden els impedeix veure que el Gran Germà no és l’únic perill que ens amenaça. “Una altra amenaça, segueix dient Brooks, és la creixent onada de desconfiança, la propagació del cinisme corrosiu, el desgast del teixit social i l’augment del nombre de persones amb una perspectiva tan individualista que no poden entendre com treballar amb els altres per tenir cura del bé comú”. Per tal que la societat funcioni, és necessari el respecte a les institucions i la deferència als procediments legals. Sembla que idealistes com Snowden, que actuen contra les institucions i els procediments legals per defensar la societat, són com aquells que quan parlen contra la família no saben el que fan perquè no saben el que desfan.
L’actitud presumptament heroica de Snowden i els elogis llibertaris que rep contrasten amb la distinció de Kierkegaard entre dos prototips de referents morals: “l’heroi tràgic” i el “cavaller de la fe”. El primer és aquell que s’atreveix a arriscar la seva vida en defensa de la comunitat. S’atreveix a complir ordres i gràcies a la seva valentia en el compliment del deure mereix el reconeixement del públic i dels déus. El cavaller de la fe, en canvi, és aquell que obeeix Déu per sobre dels homes perquè sap que la llei dels homes pot ser una llei injusta i que per guanyar la salvació eterna és capaç de suportar la condemna dels seus conciutadans. El que tenen en comú és el mateix que els diferencia de Snowden, Assange i dels seus admiradors llibertaris; saben que qui aspira a grans coses ha d’estar disposat a fer grans sacrificis. Cosmopolites tecnològics com Snowden, Assange i els que han de venir no renuncien a res perquè res els lliga. No renuncien als déus ni als homes perquè per sobre d’ells segueixen la seva consciència i aquesta la porten sempre a sobre, vagin on vagin. Volen seguir la seva consciència i res més que la seva consciència i al mateix temps volen els aplaudiments i el reconeixement. Aquest contrast es va veure molt clar quan les notícies de TV3 asseguraven que Snowden, refugiat en un hotel de luxe de Hong Kong, havia donat la cara. En realitat, Snowden no ha donat res, només ha pres. Ha pres documents del seu govern i ha pres, pren i prendrà, temps als nostres informatius. I ni tan sols ha donat la cara sinó que només l’ha ensenyat.
Snowden ho ha fet perquè perquè entén molt bé aquesta distinció, tan confusa i al mateix temps tan pròpia de l’era Facebook, entre mostrar-se i donar-se. En l’era facebook és cada cop més evident que com més ens mostrem més difícil ens és donar-nos. I Snowden sap molt bé que com més es mostri més difícil serà que l’entreguin. Els nostres Snowden es presenten com a idealistes perquè es troben molt més ençà de les distincions clàssiques entre l’heroi grec i el fidel cristià. I per això és tan important veure com idealistes com ell i Assange posen la seva sort en mans del més brutal dels realismes, que és sempre el de la realpolitik internacional. Snowden podrà trobar, com Assange, una potència que el protegeixi, però no trobarà cap potència disposada a protegir la seva causa. Pot trobar refugi a Rússia, però no pot esperar robar al govern rus i sortir-ne ben parat. Aquests idealistes llibertaris han hagut d’abraçar allò que condemnaven, renunciant a l’idealisme i la llibertat en favor de la realpolitik i la seguretat, i recordant-nos així que el nostre revolucionari només és aquell que anomena “idealistes” els actes que castiga tot codi penal.