20.6.13

La banalitat dels homes

No podent ser una pel·lícula sobre la banalitat del mal, Hannah Arendt és una pel·lícula sobre la banalitat de la crítica. D’una certa crítica, que no és la millor però és la més habitual, i que confon els fets amb les opinions i l’exhibicionisme moral amb la virtut. I que no és la crítica de cap tesis com la banalitat del mal, sinó de la insensibilitat d’afirmar que la col·laboració activa d’alguns líders de la comunitat jueva va facilitar la feina d’extermini de les autoritats nacionalsocialistes. L’escàndol davant les qüestions de fet és sempre un escàndol ridícul, i el gran mèrit d’Arendt, un mèrit que en realitat és un luxe que molt pocs es poden permetre, és el d’haver-se negat a la discussió sentimentaloide sobre els fets. Una decisió que, com evidencia la pel·lícula, s’assembla perillosament a la de negar-se a la discussió pública. Fins i tot en aquells Estats Units que a Arendt li havien semblat el paradís, perquè el paradís no és un lloc sense problemes ètics, sinó el lloc on els problemes ètics es mostren amb una claredat excepcional, en tota la seva radicalitat. I amb aquesta excepcional claredat se’ns mostra com també a les societats més liberals hi ha veritats incòmodes i considerades dignes de censura moral i com el sentimentalisme públic tendeix a substituir el debat públic, amagant la discussió de les idees rera l’exhibició de les ofenses. Això mateix passa a la pel·lícula, on la crítica es mostra molt més virulent com més allunyada està del nucli de la qüestió, del seu “únic error veritable”, com diu la pel·lícula, parafrasejant una carta d’Arendt a Scholem, on afirma: “ara opino que el mal no és mai ‘radical’, que només és extrem, i que manca de tota profunditat, i de qualsevol dimensió demoníaca. Pot créixer desmesuradament i reduir tot el món a runes precisament perquè s’extén com un fong sobre la superfície. És un ‘desafiament al pensament’, com vaig dir, perquè el pensament tracta d’assolir una certa profunditat, anar a les arrels, i en el mateix moment en que s’ocupa del mal se sent decebut perquè no troba res. Això és la ‘banalitat’. Només el bé té profunditat i pot ser radical”.
Arendt s’explica davant Scholem, però no davant dels crítics ni davant del públic, perquè per a ells la qüestió del col·laboracionisme jueu és més problemàtica que la qüestió de la banalitat del mal. I també ho és per a nosaltres. De fet, la banalitat del mal s’ha convertit en un lloc comú, que sona exactament igual que allò que venia a dir Vargas Llosa, que tots som un Eichmann en potència. “El terrible d’Eichmann és que no era un home excepcional, sinó un home comú i corrent. La qual cosa significa que tot home comú i corrent, en certes circumstàncies (la dictadura hitleriana, per exemple), pot convertir-se en un Eichmann”. Però quan Arendt considera que el mal que ha fet Eichmann pot considerar-se banal no afirma necessariament que tots els homes normals i corrents siguem, en determinades circumstàncies, capaços del pitjor. Potser només ens diu que només en determinades circumstàncies apareixen homes tan normals i corrents i capaços del pitjor com Eichmann. Perquè en realitat la normalitat d’Eichmann és extraordinària, ja que només és comú i corrent en un sistema extraordinari. “Només la pura i simple irreflexió –que de cap manera podem equiparar a l’estupidesa- va ser el que va predisposar-lo a convertir-se en el més gran criminal del seu temps. I si bé això mereix ser qualificat com ‘banalitat’, i fins i tot pot semblar còmic, i ni tan sols amb la millor voluntat és possible atribuir a Eichmann una diabòlica profunditat, també és cert que tampoc podem dir que sigui alguna cosa normal o comuna”. No és res normal o comú perquè el que ens sembla normal i comú en l’home és el pensar. Millor o pitjor, però pensar. I desobeir ordres. I és precisament d’aquesta normalitat d’on sorgeix l’eterna dificultat del viure junts. Així que aquesta irreflexió i aquesta submissió absoluta a les ordres de Hitler és extraordinària, i ho és perquè neix en un sistema extraordinari. Un sistema ideològic que, segons Arendt, canvia “la llibertat inherent en la capacitat de pensar per la camisa de força de la lògica, amb la que l’home pot obligar-se a si mateix de forma gairebé tan violenta com si fos forçat per algun poder exterior”. El nazisme tampoc va ser capaç de crear l’home nou, però el tipus de ciutadà que va convertir en comú i corrent ens recorda que, per banal que pugui ser, el mal mai serà tan banal com els homes.

2 comentaris:

Joan Solà ha dit...

És un laer llegir-te, Ferran. Gràcies i no t'aturis.

Ferran Caballero ha dit...

Moltes gràcies, Joan!