6.6.13

Abidal, el Barça i la retòrica dels valors

Els culers estem en una situació privilegiada per intentar entendre el funcionament i els límits del discurs dels valors. Des que hem descobert que som un club amb valors hem rebut un parell de lliçons de gran valor. La primera i fonamental va venir de la marca Nike i el seu cèlebre cartell blaugrana a la plaça de Catalunya de Barcelona, que ens recordava molt gràficament que tenir valors vol dir tenir pebrots. És una lliçó d’un gran valor pedagògic, perquè retorna la unicitat a la qüestió dels valors i ens remet sentit unitari original del valor. O sigui, al de la virtut. Qualsevol valor que no vol dir virtut vol dir valor de canvi, com bé ens havien advertit aquells cínics d’Oscar Wilde que confonien valor i preu. I que havien de confondre, per tant i per força, el valor i els valors, la virtut amb la retòrica moralista. Els ho haurem de criticar, però si els cínics són els únics que sempre estan a l'alçada dels temps, el seu cinisme no pot ser res més que un toc d'alerta; pot ser que el valor que donem a les coses no sigui res més que el preu que estem disposats a pagar per tenir-les. I si això és cert, no sembla que tingui massa sentit afirmar que aquesta crisi econòmica és en el fons una crisi de valors, perquè la lògica dels valors i de la seva crisi és en ella mateixa una lògica essencialment econòmica. Més aviat semblaria que aquesta és una crisi de valors precisament perquè és una crisi econòmica, i no al revés.
Que aquesta és la via que ha de seguir tot discurs dels valors ens ho ha tornat a mostrar el Barça en el cas d'Abidal. Hem pogut veure que la retòrica dels valors no és suficient ni per decidir què s'havia de fer amb Abidal ni per jutjar el què s’ha fet amb Abidal. No ens ajuda a saber com correspondre davant l’exemple, la personificació, de tots aquells valors que lloem constantment. I demostra, per tant, que el discurs dels valors ens compromet molt més amb la lloança que amb la pràctica. És així com l’actitud del Barça amb Abidal ens recorda que només podem jutjar algú per la virtut, pel valor, i no pels valors. Per allò que fa i no per allò que assegura admirar. I per això hem de dir que, segons diu el mateix club i que bé podria ser cert, ha ajudat molt el jugador i l’ha tractat amb respecte i l’ha ajudat en tot el que ha necessitat. Però hem de dir que la directiva ha mentit. Que va mentir al jugador i va mentir a l’afició. I encara que l’un i els altres siguem massa bons per recordar-ho en els moments de l’adéu de qui és, com s’acostuma a dir, un magnífic jugador i millor persona, el cert és que la directiva va mentir quan va assegurar que el jugador renovaria quan jugués el seu primer partit. No sé com deu ser l’home de valors, però l’home virtuós ha de ser un home de paraula, encara que sigui per poder ser creïble quan hagi de mentir. Arribats a aquest punt, i no podent ser virtuosos, els directius del Barça podien encara i com a mínim intentar ser bons, salvar el seu bon nom salvant el discurs dels valors, i pagar una part de l’enorme deute que la seva bona imatge com a gent de valors té amb l'Abi. I tot això pel mòdic preu d’un any de fitxa.

1 comentari:

claudio ha dit...

I assert that in all the cities, everyone is unaware that the character of the games played is decisive for the establishment of the laws, since it determines whether or not the established laws will persist.

Platon, Leyes 797a7

Yo soy futbolista a muerte [es propietario del club Borriol, y juega ocasionalmente como centrocampista, además de ser gran seguidor del Madrid], pero el fútbol es un deporte de mentirosos y de tramposos.

Sergio García