2.5.13

Elogi i refutació de Mourinho

¿Quina diferència, respecte a la qual no poguéssim arribar a una solució, semblaria entre nosaltres l’enemistat i la ira? Potser no se t’acut, de moment, però un cop dit per mi, examina si no fóra el just i l’injust, i el bell i el lleig, i el bo i el dolent. ¿No és per això que estant en desacord i no podent arribar a una decisió satisfactòria, esdevenim enemics els uns dels altres, quan ho esdevenim, el mateix tu que jo que tots els altres homes?

Plató. Eutifró

Què és el futbol, sinó la continuació de la guerra per altres mitjans?

Santiago Navajas, a De Nietzsche a Mourinho. Parafrasejant Von Clausewitz.

El més admirable de Mourinho no són els seus èxits ni els seus títols i m’atreviria a dir que ni tan sols són els seus enemics. El més admirable és, com deia Jorge Bustos, haver pres la "homèrica decisió de ser Mourinho". Haver-se decidit a ser el dolent en un món de purs i mostrar-se com a tal en un món d’hipòcrites, que és el món dels qui no valoren la hipocresia perquè no la saben reconèixer. I és admirable el seu reconeixement de les obligacions del diable i la seva decidida aposta a dedicar tota una vida a estar a l’alçada del càrrec. Mou és admirable perquè amb la maldat del seu realisme desemmascara l’idealisme infantil de tots els bons que se li apropen. Com és admirable que no només sàpiga que la fi justifica els mitjans sinó que no es molesti a dissimular-ho. I que sàpiga perfectament que els èxits són de tots i els fracassos de l’entrenador i que precisament per això es digui i es faci dir The Special One o The Only One, en reconeixement dels seus èxits i oblit dels seus fracassos. Em sembla especialment admirable que, en un món on la majoria aspirem a ser els bons i a marxar entre ovacionats, ell estigui disposat a ser el més odiat i el més xiulat, fins i tot per la seva pròpia afició. Com és admirable la seva aparent indiferència a aquest odi, amb la qual evidencia que no reconeix enemic a la seva alçada. M'admira que tots els seus defecte semblin màscares de la seva virtut, fins al punt que fins i tot el seu infantil no saber perdre sembli més motivació per a la propera victòria que excusa per la darrera desfeta. El més admirable de Mou és, en definitiva, la seva capacitat per semblar més enllà del bé i el mal. La seva aparença d’estar per sobre de les seves pròpies baixeses i de no prendre’s això del futbol massa seriosament precisament perquè això del futbol és massa seriós. El més admirable de Mou és, precisament, el cinisme amb què sembla mostrar-se la seva suposada magnanimitat.
És per això que les seves debilitats són pràcticament una esmena a la totalitat. Hi ha tres debilitats que aquestes virtuts fan imperdonables. La primera, i la més evident, és la derrota. Allà on la victòria tot ho justifica, la derrota es torna simplement injustificable. La segona, el famós dit a l’ull de Tito Vilanova. Aquell dit que el Bernabéu lloava com la guia dels seus passos i que precisament perquè podia servir de guia a la massa evidenciava la falta de l’home magnànim, que ni tan sols en les seves baixeses ha de voler assemblar-se al comú dels mortals. Segurament aquest és el més miserable gest de Mourinho, però la pitjor de les seves debilitats és la darrera, aquest adéu d’heroi romàntic que marxa perquè vol ser on l’estimin. No és res millor que la lluna que buscava el seu dit. Perquè el desig de ser estimat és, com el de "voler ser odiat sempre i en tot moment, una vanitat suprema i pueril" (Arcadi Espada). És una baixesa que podem perdonar a qualsevol menys al magnànim. Perquè ell no ha d’aspirar a altra cosa que a quedar-se sol en la seva grandesa, irreconegut i irreconeixible. És una autèntica llàstima, però sembla que en aquest món fins i tot la soledat dels millors s’ha tornat impossible.
Malgrat tot, entenc perfectament que algú pugui admirar-lo tant per les seves virtuts com pels seus defectes. També jo l'admiro perquè fer de la necessitat virtut és dels pocs pecats que ens exigeixen un esforç més gran del que sovint som capaços de fer. Però jo sóc platònic i guardiolista. Entre altres coses, perquè crec que el millor que té Mou són els mourinhistes, i el pitjor de Guardiola som els guardiolistes. I que aquesta és la millor mostra de l'autèntica grandesa. També perquè em sembla que el bé no només és més difícil sinó també més incomprensible que el mal. I que segueix sent més difícil voler passar per sant que per diable. Entre altres coses, perquè un mal dia el pot tenir tothom, i mentre que al primer el salva, al segon el condemna. També a mi em sembla que de les millors coses que va fer Guardiola va ser la roda de premsa del puto amo, però perquè jo crec que realment allò va ser una capitulació. Els bons saben que hi ha batalles que han de lliurar perquè no permeten victòries honroses. El bo sap que precisament les millors coses són les que es poden perdre en la victòria. Aquesta és una de les lliçons més complicades del futbol. I qui sap si també de la vida. I potser aquesta és la grandesa del futbol. Perquè només en el futbol és un consol que tot el sentit depengui de la impotència del talent, l’experiència i la intel·ligència. I potser per això és tant terrible pensar que Camus pugui tenir raó i que fora del futbol no hi hagi res important a aprendre. Gran part d’aquesta por és culpa de Mourinho. I per això les seves debilitats són la meva esperança.