30.5.13

El morrió de Gallardón

Les preocupacions que hi ha darrere aquesta hipotètica “llei del morrió” del ministre Gallardón són ben fàcils de comprendre. Especialment aquests darrers dies, quan hem vist com el terrorisme es convertia en un gènere periodístic i com la diferència essencial entre un atac terrorista i un simple assassinat passava de les mans del criminal a les del reporter. És fàcil d’entendre que encara que aquest salt entre l’11-S fins al dia d’avui pugui ser un gran progrés en la lluita contra el terrorisme és, també, un gran problema periodístic. Un problema que se suma a la perenne qüestió sobre el mandat de respectar la presumpció d’innocència que tantes vegades, i algunes tan properes, hem vist incomplir amb homes innocents, escarnits i fins i tot empresonats per culpa de males pràctiques periodístiques. És per tant molt comprensible que la justícia es preocupi de la premsa i que la premsa es preocupi de la justícia, i em sembla que tot el problema és, com sempre, que una sincera i noble preocupació no justifica qualsevol possible solució.
No justifica la censura com a solució, i per això és difícil d’entendre què volia dir la portaveu del Consell General del Poder Judicial, Gabriela Bravo, quan deia que “no hi ha cap dret fonamental absolut”. Perquè si és cert, per exemple, que no podem estar una mica vius i una mica morts, em sembla que el dret a la vida, quan és, deu ser absolut. Com absolut deu ser el dret a la llibertat d’expressió si estem d’acord que res justifica prohibir que s’expressi cap opinió sobre cap tema i en cap moment. I si entenem que això no té res a veure amb la possibilitat, amb la necessitat!, de demanar responsabilitats per la veracitat d’allò dit o publicat, que marca precisament l’única direcció que podria prendre qualsevol nova llei liberal sobre la premsa. Si és que realment calgués una llei sobre la nova llei sobre la premsa. Però més enllà d’aquests problemes i aquestes consideracions, crec que en aquest tema el ministre Gallardón té un altre motiu, molt més seu, de preocupació. Perquè el ministre ha vist com el seu propi partit no només ha estat incapaç d’evitar el judici popular i mediàtic de les 126 portades acusatòries al seu innocent col·lega Francisco Camps sinó que s’hi ha sumat i sumat segueix, per activa i per passiva. Serveixi l’exemple paradigmàtic del ministre popular per certificar que allò que exigim a les lleis, les institucions i la societat acostuma a ser el que som incapaços d’exigir-nos a nosaltres mateixos.