9.5.13

Cristianisme i democràcia (en la mort de Giulio Andreotti)

Ha mort Andreotti per recordar-nos que la democràcia cristiana tampoc fa massa bona cara. Que se la veu tan poc que comença a semblar que potser Unamuno tenia raó quan deia que “dir democràcia cristiana és com dir bisbe isòsceles”. Un impossible, perquè el bon cristià seria aquell convençut d’estar en possessió de la veritat última sobre les coses primeres, mentre que el demòcrata seria aquell que en primer terme creu que la veritat última és una amenaça per a la convivència pacífica. Si no és una doble mentida, aquesta és sens dubte una doble exageració que el propi Andreotti assegurava refutada a les escriptures pel discret pragmatisme de Jesucrist. “Quan es preguntava a Jesucrist què era la veritat, mai responia”.
Chesterton va encara més enllà en la refutació a l’afirmar el caràcter essencialment democràtic del cristianisme, o el caràcter essencialment cristià de la democràcia. Afirma a la seva Ortodoxia que “la creença democràtica es resumeix en el fet que les coses més importants, com l’aparellament entre els sexes, la criança dels fills o les lleis de l’Estat, convé deixar-les en mans de les persones normals”. En l’afirmació del pecat original hi troba l'única negació lògica de l'oligarquia. Perquè tots som virtuosos en diferent grau, però no hi ha res més igualador ni més igualitari que el pecat original. Així, doncs, encara que la maquinària del vot no sigui la democràcia, “fins i tot la maquinària del vot és profundament cristiana en aquest sentit, perquè és un intent d’esbrinar l’opinió d’aquells que són massa modestos per donar-la. És una aventura mística que consisteix a confiar en aquells que no confien en ells mateixos”. Aquesta modèstia que només és autèntica virtut quan ens fa tan conscients de ser “d’estatura mitjana” com del fet que “no hi ha gegants al nostre voltant”, en paraules d’Andreotti. En tot cas, em sembla evident que algú que no només creu en Déu i en l’escrutabilitat dels seus camins, sinó que creu en l’home quia absurdum, bé ha de poder creure en la possibilitat de la màxima democràtica vox populi, vox dei. Tothom sap que Déu escriu recte amb línies tortes.
Així, doncs, el cristià pot ser demòcrata, si no és que ho ha de ser. I pot ser liberal, si no és que ho ha de ser, perquè sap que només Déu ens pot condemnar perquè només ell ens pot salvar. Però molt més difícil ho té per ser un bon governant, com va sentenciar Maquiavel en una d’aquelles veritats que no per mil vegades repetida és menys certa: en els afers del govern dels altres, i qui sap si també en els d’un mateix, qui vulgui fer el bé ha d’estar disposat a fer el mal. I així ho recordava Il Divo en el seu monòleg més sincer, adreçant-se a aquella jove que seria la seva dona i als seus “ulls immensos i nets que no sabien, no saben i no sabran mai. No tenen idea dels horrors que ha de cometre el poder per assegurar la tranquil·litat i el desenvolupament del país”. “És monstruosa i inconfessable la contradicció de perpetuar el mal per garantir el bé. La contradicció monstruosa que em converteix en un cínic fins i tot per a tu i els teus ulls immensos, nets i encantadors que no entenen aquesta responsabilitat”. Uns ulls que no entenen perquè creuen com tots que “la veritat és cosa justa quan és la fi del món. I nosaltres no podem consentir la fi del món en nom de la justícia. Tenim una missió, una missió divina. És necessari estimar molt Déu per entendre com és de necessari el mal per aconseguir el bé. Això Déu ho sap i també jo ho sé”. Un monòleg terrible, on possiblement l’únic excés sigui la seguretat en la certesa que saber l’inconfessable estalvia la confessió i al mateix temps assegura el perdó.