16.5.13

15M. Que què en queda?

Es compleixen dos anys del 15M i sembla que tot el que en queda és el que ja hi havia. Queden els seus prejudicis, que van ser la clau del seu èxit de crítica i públic i que són, a la vegada, alguns dels mals de la nostra democràcia. Queda tot allò que no va inventar i tot allò que no vol veure. Queda per exemple aquesta convicció que si les coses van tan malament és perquè hi ha tot de gent decidida que sigui així. Aquesta gent segueix tenint pràcticament el mateix nom que fa dos anys i segueix sent una simple excusa per no reconèixer les dificultats del bon govern. Queda també i en conseqüència el menyspreu dels polítics i les institucions, que no es basa en res més que en aquella famosa, xulesca i ridícula convicció que "jo tot això ho solucionaria en dos dies". Una convicció que no només és injusta amb les poques virtuts de qui l’acostuma a formular, sinó amb el poder que sobre la societat, sobre el govern democràtic i sobre el mercat global poden tenir les poques persones que ens governen. O, dit d’una altra manera, una convicció que oblida la veritat que hi ha en aquella frase de Marx segons la qual els homes (alguns homes, uns pocs revolucionaris o uns quants funcionaris) fan la història però no saben quina història fan. I no ho poden saber.
Queda també i per tant el menyspreu de la democràcia representativa. Queda aquesta adolescent convicció que el món va malament perquè ens escolta poc i queda la deslegitimació constant de qualsevol decisió política que no sigui una submissió total i rotunda als suposats postulats dels 15M. Queda aquesta negativa a reconèixer que tampoc nosaltres tenim ni idea de com millorar les coses i que potser el món va malament precisament perquè el sentit comú no ha estat mai suficient per governar-lo i ara menys que mai. Queda la convicció que tot en el sistema és corrupte menys nosaltres. Aquest és el consol que els queda als purs, als que creuen que tot aniria millor si els altres fossin tan bons i tan llestos com nosaltres i que mentre no arribi el moment de la bondat universal no pensen deixar-se contaminar per una cosa tan bruta com la política real. Queda per tant el compromís amb les causes perfectes, que és purament retòric, i el rebuig visceral de qualsevol compromís autèntic, que és el compromís que prenem amb les causes reals. Amb coses tals com la democràcia real. I queda, entre moltes altres vergonyes, l’evidència que sempre podrem trobar excuses per indignar-nos però que mai acabem de trobar el moment ni l’argument per comprometre’ns de debò amb una realitat forçosament imperfecta.