19.4.13

Submissions lingüístiques

Les crítiques a la immersió acostumen a presentar-se com una defensa dels drets dels alumnes. En concret, del dret a l’alumne a rebre una educació en la seva llengua materna; que és un dret que se suposa que té l’alumne des del moment que la seva llengua és oficial i que no tenen, per això, els nens que vulguin rebre una educació pública en llengües com l’anglès, el francès, l’alemany o el tagàlog. És al considerar que aquest és un dret dels ciutadans catalans i que és un dret perseguit per les autoritats que es qualifica aquestes autoritats d’antidemocràtiques o, directament, "a la Cantó", de feixistes. Els insults no es justifiquen, però l’argument es pretén cert i profundament democràtic perquè prioritza els drets dels individus per sobre de les sentències que els ataquen i per sobre d’uns suposats drets col·lectius que, com a tals, serien inexistents. Però el resum de la sentència, segons el qual quan un alumne demani que la classe es faci en castellà tots els alumnes rebran la classe en castellà, posa de manifest que els drets d’un alumne no només entren en conflicte amb la situació vigent sinó amb els altres alumnes i els que pretenen que també són els seus drets. La sentència posa de manifest que no es poden defensar aquests drets individuals sense canviar les pràctiques col·lectives. I, per tant, sense replantejar de debò quins són els drets de tots els ciutadans, i no només els drets dels fills de pares que volen educar-los en castellà. I així mateix posa de manifest que l’apel·lació als drets individuals és buida i la retòrica liberal és fal·laç mentre no es reconegui quins són els drets que, efectivament, i en l’ordenament jurídic vigent, tenen els ciutadans. Per entendre’ns, si no es reconeix que no hi ha, a priori i fora del joc de les majories democràtiques, cap motiu que faci que el dret a rebre una educació en castellà sigui prioritari sobre el dret a rebre una educació en català. Entre altres coses, és clar, perquè no hi ha drets col·lectius, com tampoc hi ha drets individuals fora del col·lectiu que decideix quins són aquests drets i en quina mesura són dignes de ser defensats.
Aquesta nova sentència també serveix per deixar clar que la defensa habitual de la immersió, basada en la seva eficàcia, pot ser certa però és del tot irrellevant perquè és precisament aquesta eficàcia la que preocupa molts pares. Als pares que volen escolaritzar els seus fills en castellà no els preocupa que creixin sense aprendre la seva llengua materna. El que els preocupa no és que creixin aliens a la llengua de casa sinó que creixin aliens a la llengua de l’escola i, per extensió, a la llengua de la societat. I és per això que el problema no és que els nens castellanoparlants no puguin aprendre a pronunciar la essa sorda ni que els costi tant aprendre’n que hagin de deixar de banda les matemàtiques i l’anglès i per això rebin una educació encara pitjor que la de la resta. El problema és fonamentalment identitari. I per això és fonamentalment un problema de sobirania. Es tracta de fins a quin punt la vida pública s’assembla a la vida privada, de fins a quin punt l’escola i la societat s’assemblen a la llar i de qui pot decidir fins a quin punt s’han d’assemblar. I aquest no és, evidentment, un problema exclusiu del model educatiu. Aquest és un problema fonamental perquè fins i tot els més liberals entre els demòcrates hem d’estar disposats a acceptar i defensar que algunes qüestions es decideixin per majoria. Fins i tot qüestions tant importants com el sistema educatiu. I hem d’estar disposats a admetre, per tant, que tots aquests debats polítics són, en el fons, problemes de sobirania. Que el que és prioritari no és tant allò què es decideix ni si allò que es decideix és bo sinó, simplement, qui té el poder per decidir-ho. I a admetre que, a la llarga, qui acaba tenint el poder per decidir aquestes qüestions és qui més importants les considera.