12.4.13

Oh, Maggie

Sovint llegeixo necrològiques pensant que per res del món voldria per a mi els elogis que es dediquen als altres. Em passava aquests dies amb les de Sampedro, lloat per indignat, compromès, humanista i bona persona. Lloat, en resum, per coses que tinc per defectes o per obvietats. Perquè jo, a diferència de la majoria dels que es declaren progressistes, això de ser bona persona ho pressuposo. I visc com un autèntic drama, no només personal, sinó polític i intel·lectual, l'evident insuficiència d’aquesta bondat. Jo crec que gairebé tothom que fa el mal el fa pretenent el bé i que per això es diu allò tant cert que "de bones intencions l’infern n’és ple". O que, com va dir Margaret Thatcher, "ningú recordaria el bon samarità si només hagués tingut bones intencions". Humanista no és tant l’elogi que es pretén com la descripció que els diaris fan de qualsevol vida dedicada a llegir i escriure, independentment de la qualitat d’allò que es llegeix o s’escriu. I el compromís de l’indignat em sembla, evidentment, un defecte. Un dels defectes propis de la desorientació moral de la nostra època, tòpicament postmoderna, que per por a la imposició ètica prefereix elogiar la intensitat del compromís que discutir el seu objecte. No és estrany, per tant, que mereixi més elogis qui més convençudament, qui més indignadament, es compromet en la defensa del lloc comú.
Em semblen elogis encara més perversos per la seva proximitat amb els que aquests dies es dediquen a Margaret Thatcher. Uns elogis que tot gran home de la política hauria d'aspirar a merèixer perquè defineixen el model que tot polític hauria d'aspirar a ser. Enlloc és més evident aquest contrast que en l’oposició del iaio rondinaire, ara dit indignat, i aquella Thatcher d’Espada, “fastiguejada del sentimentalisme en política”; d’aquella Thatcher de pel·lícula que, com un personatge de Sorkin, podia respondre al metge amb un speech aristotèl·lic sobre la prioritat del pensament sobre el sentiment i en defensa de la importància de formar-se un caràcter virtuós. “Que com em sento? Ara tot és sentiment: nosaltres sentim, el grup sent... Per què no em pregunta com penso? El pensament, les idees, això és lo important. Vigila els teus pensaments, perquè es convertiràn en paraules. Vigila les teves paraules, perquè es convertiràn en actes. Vigila els teus actes, perquè es convertiràn en hàbits. Vigila els teus hàbits perquè es convertiràn en el teu caràcter. Vigila el teu caràcter, perquè es convertirà en el teu destí. I jo, doctor, penso que estic bé”. És aquest mateix fàstic davant el sentimentalisme que la portava a respondre a Cebrián que aquesta pregunta de com se sent una dona entre homes és “una pregunta molt masculina”, sabedora que l’important en aquest món i en aquell càrrec no és el que ets ni el que sents sinó el que fas. I per això podia assegurar que detestava el feminisme permetent-se la ironia d’afirmar que “si vols que es digui alguna cosa, crida a un home; si vols que es faci alguna cosa, crida a una dona”.
En el seu elogi fúnebre a Margaret Thatcher, William Kristol escrivia que tant ella com Ronald Reagan i Joan Pau II, “els tres que van salvar Occident”, “sabien el que creien però també sabien que havien de justificar les seves creences i que només és possible adequar-se prudentment a les circumstàncies si no es cedeix en els principis”. I recordava les paraules que Whittaker Chambers havia escrit al final de la seva última carta a Bill Buckley: “Cada època troba el seu propi llenguatge per expressar un sentit etern”. De la mateixa manera, continua dient Kristol, “cada època ha de trobar els seus propis líders per un tasca eterna –la defensa i renovació de la civilització. La mort de Margaret Thatcher és un sa recordatori als estudiosos de la política de la dificultat, de la gravetat, i també de la noblesa d’aquesta tasca”. Aquesta tasca passava i continua passant per un posicionament clar i ferm en favor de la democràcia. Però aquesta defensa no pot ser tal i no pot ser digna si ens enganyem sobre les virtuts del consens. Thatcher era conscient dels "perills del consens, que pot ser un intent de satisfer gent sense cap posicionament clar sobre res", i sabia que d’aquí mateix deriva el mandat de responsabilitat del governant. Sabia que a vegades cal lluitar sol encara que es lluiti per uns principis que són de tots i així ho va fer i així ho va dir a la Guerra de les Falkland, on els anglesos van lluitar per la justicia internacional però també van lluitar sols.
Que Thatcher sigui recordada pel que va dir tant o més que pel que va fer em sembla també una gran noticia i segurament sigui també un altre dels seus èxits. Ella mateixa va considerar que la seva tasca política era també i principalment una tasca moral i així ho va deixar clar després de guanyar les eleccions generals del 79: "Allà on hi ha discordia, hi hem de portar harmonia. On hi ha error, hi hem de portar la veritat. On hi ha dubte, hi hem de portar fe. I on no n’hi ha, hem de portar esperança". Aquesta revolució moral és i sembla que va ser més important que la seva revolució econòmica, sobretot si és cert que, com diu R. Senserrich, Thatcher va ser més radical en el seu discurs que en la seva política. Com així ha de ser. Perquè, com va dir ella mateixa i no es cansen de recordar-nos, amb raó!, els indignats d’aquesta crisi dita de valors, "l’economia és el mètode; l’objectiu és canviar els cors i les ànimes".