5.4.13

Llei i ordre

La setmana passada, en referència a la violència dels escraches, l’Enric González va escriure a la magnífica JotDown un article titulat Llei i ordre, crític amb aquells conservadors que “tendeixen a pensar que el sistema polític vigent és el menys dolent entre tots els possibles i que opta pel tòpic (mal) atribuït a Goethe: abans la injustícia que el desordre”. L’article, evidentment, no anava per mi, però anava pels qui, d’alguna estranya manera, suposo que deuen ser els meus. Jo mateix havia tornat a citar la frase de Goethe dos minuts abans de llegir-lo i ho havia fet per defensar el “sistema polític vigent”. Però em sembla que ni tan sols jo sóc tan conservador com els conservadors de González. Jo només crec que aquest sistema és el millor entre els coneguts, però no necessàriament el millor entre els possibles. El problema és que no conec cap alternativa que sigui al mateix temps possible i millor, ni tan sols en la teoria, i que desconfio molt de la capacitat de la teoria per modelar la realitat. D’altra banda, si crec que la frase de Goethe serveix molt bé per presentar les meves pròpies conviccions i afirmo sovint que jo també prefereixo la injustícia al desordre, és perquè, tot i que és molt fàcil imaginar un ordre injust, i fins i tot és relativament senzill veure la injustícia en el nostre ordre, sóc incapaç d’imaginar un desordre just.
També sóc molt més pessimista que els conservadors de González. Ells creuen que les coses simplement romanen immutables si ningú les toca i jo crec, en canvi, que només poden romandre immutables si algú les toca. Si algú en té cura. Perquè tot ve que cau i també en els afers humans regeix el principi d’entropia. No crec que qualsevol canvi sigui a pitjor, però sí que crec que no hi ha canvi sense pèrdua i que les pèrdues són segures i els guanys només possibles. De la mateixa manera que crec que hi ha coses dignes de ser conservades i que aquestes no tenen perquè ser precisament les que millor resisteixen el pas del temps i els embats de la fortuna. Crec amb Chesterton que és més fàcil caure que mantenir-se dret, perquè hi ha una infinitat d’angles possibles per topar amb el terra però només un per estar-se dempeus. Com crec que la guerra és més fàcil de mantenir que la pau i que el caos és més probable que l’ordre i que l’imperi de la llei és més feble que la llei del més fort. I crec que si hi ha coses dignes de ser conservades, em sembla digne i necessari l’esforç per conservar-les.
Jo crec que la democràcia, la democràcia real, la nostra democràcia, és digna de ser conservada. I que per conservar-la cal un esforç decidit i constant per protegir-la de les seves principals amenaces, que són la violència i el populisme. Jo crec que el règim democràtic és bo precisament perquè no és perfecte sinó perfectible i que també per això és un règim particularment dèbil. Les dictadures o les tiranies poden sobreviure sense partidaris a condició que no tinguin massa detractors i que aquests no siguin massa actius, però la democràcia no pot sobreviure sense demòcrates. I això vol dir, bàsicament, sense ciutadans que estiguin disposats a acceptar que la manera de convertir la seva voluntat en llei és la persuasió i no la coacció. No estic en disposició de negar que les revolucions francesa i americana suposessin un progrés, sobretot si el progrés no és res més que el nom que donem a la violència que ha construït el nostre món. Però he de dir que la defensa de la violència que ens ha portat fins aquí seria més creïble si no fa fessin els mateixos que asseguren que aquí no s’hi pot estar. I last but not least, que considero una ingenuïtat irresponsable creure que la violència que serveix per enderrocar tiranies serveix també per reforçar democràcies. No només per manca de precedents, sinó perquè em sembla tan absurd com creure que perquè una pistola serveix per matar serveix també per fer ressuscitar.

2 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

El que els Ulisses tendeixen a ignorar és que la seva voluntat no fa els seus derroters, sinó l’humor de Neptú. Bé, això és comprensible. El que costa més d’entendre és que quan, cansats d’aventures tornen a casa vulguin que hi hagi algú disposat a esperar-los amb la taula parada i la sopa calenta, l’erotisme desbordant i, molt especialment, amb els pretenents allunyats del llit i de la caixa.
Sí senyor, Visca Penèlope!!!

Daffodil ha dit...

Comentari al lema del blog: ¿per això Heidegger va combregar amb els nazis?