15.3.13

Temps de silenci?

El Parlament va fer ahir una nova exhibició de bona voluntat, instant “el govern a iniciar un diàleg amb el govern de l’Estat, per tal de possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”. Ja abans de l’aprovació, la Secretaria General d’ERC ha deixat ben clar que, evidentment, no hi ha res a dialogar. Que es tracta en el fons d’una nova exhibició de força, perquè sobre aquesta qüestió i entre aquests governs ni diàleg ni la negociació són possibles. La negociació només és possible quan les dues parts creuen tenir alguna cosa a guanyar en el canvi de la situació actual o alguna cosa a perdre mantenint-la. I per això no ho és en una situació com l’actual, que es presenta des de les dues bandes com una qüestió de simple supervivència. La supervivència d’Espanya com a Estat i la de Catalunya com a nació amb un grau satisfactori d’autogovern.
El problema d’aquestes exhibicions de força sobiranista és que no canvien en res aquesta situació. Que són inútils, per previsibles i per insuficients. Perquè no aporten res de nou ni asseguren res del vell. Ja sabem, i ho sabem com a mínim des de les passades eleccions, que la majoria del Parlament de Catalunya està (o es declara) a favor de celebrar una consulta i que tot el problema és que no sap si sabrà celebrar-la, si sabria guanyar-la i si sabria defensar la victòria o conviure amb la derrota.
Però mentre ens arriba el dia està bé que vagi quedant clar que l’autèntic diàleg només té sentit quan les persones no busquen la defensa del seu propi interès sinó quan busquen, desinteressadament, la veritat. Això passa poc sovint, i pràcticament mai en política. En política, on el principal problema no és la recerca de la veritat sinó la convivència entre ignorants, el silencis acostumen a ser millors aliats que les discusions. És allò que acostumem a callar sobre el que veritablement pensem el que possibilita la convivència. La veritat és allò que s’acostuma a dir abans de dir adéu per sempre. Perquè, com diu Wilde, “la millor base per a un matrimoni feliç és la mútua incomprensió”. Així, doncs, el problema per la convivència no és la manca de diàleg, ni se soluciona amb més diàleg o amb un diàleg més sincer. En realitat, la manca de diàleg ja és per ella mateixa la mostra més evident de la manca d’interès en la convivència. I contra aquesta manca d’interès la paraula no hi pot res, o hi pot molt poca cosa. En el fons semblaria que l’únic diàleg possible és el diàleg entre amics, que és possible precisament perquè tots saben quan és millor callar que dir el que pensen. L’únic que hi pot fer alguna cosa, l’únic que pot retornar-nos a la via política de la convivència, "la conllevancia", i la negociació és la constatació de la pròpia debilitat, que és a la vegada una constatació de la pròpia fortalesa. El moment de constatar que el principi de “lliures o morts” és una fal·làcia perquè morim com vivim, esclaus i expectants.

1 comentari:

claudio ha dit...

"Why is it so terribly important for us to talk all the time about unrealistic and it wasn't so important to people in the past? Why are we so much interested in that specific difference between the unrealistic folly and other kinds of folly? Why our exaggerated concern with realism rather than with wisdom?" (LS)