1.3.13

La democràcia ha mort

La renúncia del Papa Benet XVI sembla una bona excusa per recuperar algunes qüestions del seu famós debat amb el filòsof Jürgen Habermas. Un debat sobre “els fonaments pre-polítics de la democràcia”, que abordava una qüestió central en el pensament polític anterior a la crisi econòmica, quan ens preocupava més promoure la democràcia que salvar-la. Però un debat que segueix sent de gran actualitat en la mesura en què els arguments que fan la democràcia digna de ser salvada siguin els mateixos que la fan digna de ser promoguda. Aquesta qüestió s’ha tornat profundament controvertida perquè el pensament present no pot escapar de la profunda convicció que Déu ha mort. I si Déu ha mort, res és fonamentalment cert i res té fonament. Tampoc les nostres certeses morals i tampoc la nostra democràcia, que se sostenen sobre l’abisme. Sobre el no-res. La conseqüència d’aquest nihilisme metafísic és el nihilisme moral perquè, com bé entenien Nietzsche i Dostoievski, si Déu ha mort, tot està permès.
Aquesta convicció és el punt de partida de la intervenció de Habermas, titulada i presentada en forma de pregunta retòrica: “Fonaments pre-polítics de l’Estat Democràtic Constitucional?”. Segons Habermas, l’Estat democràtic constitucional no necessita justificar-se apel·lant a fonaments pre-polítics, i podríem dir pre-democràtics, perquè la democràcia i la constitució es justifiquen per si soles. Que es parli de la constitució i no només de la democràcia no és casual ni anecdòtic, ja que aquí la constitució juga el paper de garant dels drets humans sense els quals sembla ser que cap democràcia ens semblaria acceptable. I és per això que la possibilitat o impossibilitat de fonamentar teòricament els drets humans es troba en el fons de la qüestió sobre els fonaments de la democràcia. Però quan Habermas defensa que ni la democràcia ni la constitució necessiten d’aquests fonaments per justificar-se deixa oberta la qüestió de davant de qui haurien de justificar-se. És cert que no semblen necessitar-los per justificar-se davant dels acadèmics, com bé diu ell mateix, però això és bàsicament perquè el que pensin els acadèmics sobre aquestes qüestions no és mai tant rellevant com els acadèmics voldrien.
Habermas ve a dir que ni la democràcia ni la constitució (ni els drets humans) tenen ja cap fonament teòric, però que això no és problemàtic perquè la mateixa pràctica democràtica engendra els demòcrates i les virtuts democràtiques que la democràcia necessita per sobreviure. Però Ratzinger i nosaltres sabem que això, com tot avui en dia, només és cert fins que deixa de ser-ho. I sabem per tant que la democràcia i la constitució poden prescindir d’aquestes justificacions últimes, fonamentals o pre-polítiques mentre aquestes justificacions no es demanen o mentre només les demanen els acadèmics. Normalment és així, i no es demanen perquè nosaltres ja som, per defecte, demòcrates i constitucionalistes (defensors retòrics de la bondat dels drets humans). Però quan la situació de crisis present posa en qüestió, ja no els fonaments, sinó les mateixes pràctiques democràtiques, la qüestió de la seva justifiació torna a ser una qüestió urgent. I ni els cristians ni els demòcrates en crisi poden ignorar-la. Els cristians, perquè saben que han de respondre, com a mínim, davant de Déu. I els demòcrates en crisi, perquè saben que han de respondre, com a mínim, davant els homes. Ni ells ni Habermas senten la manca de Déu com una manca. I Ratzinger ens recorda que això, que en el nostre temps passa per ser una mostra de grandesa intel·lectual, és també i a la vegada una senyal inequívoca de la nostra pobresa. Perquè la mort de Déu ens deixa sense una força que estructuri la història universal i el paper que hi juguen els homes. La mort de Déu deixa els homes sense saber què fer al mateix temps que els fa conscients que no poden seguir fent el que fan.