8.3.13

I va callar

Les maldats de Chávez són per tots conegudes, i l’informe de Human Rights Watch en sembla un bon testimoni. Però els seus defensors i apologetes, de banda i banda de l’Atlàntic, les consideren maldats menors, justificades o justificables com el preu que cal pagar per la revolució dels justos pobres i els oprimits. Chávez ha governat per sobre de la llei perquè sabia que la llei, els jutges i, en definitiva, els drets dels ciutadans, eren un fre a la seva acció de govern. Sabia que els drets són sempre i en realitat drets “contra l’Estat” i, per tant, drets contra el govern i els governants. Per això és del tot normal que la política revolucionària hagués de passar per sobre dels drets dels ciutadans, que no els accepti com a font última de legitimitat i que busqui legitimar-se en raons més profundes (i per això molt més abstractes) com aquesta espècie de nacionalisme etnicista de classe. Els revolucionaris ho veuen, en els millors dels casos, com un pas necessari per a l’establiment d’una democràcia plena, d’un règim lliure i igualitari, però semblaria més aviat que la lògica d’aquesta revolució hagués hagut de ser tota la contraria.
Una revolució de pretensions democràtiques tindria com a objectiu prioritari el combat de les injustícies amb el reforçament de les institucions i l’Estat de dret, conscient que la principal amenaça als homes lliures és el veure’s sotmesos a un règim arbitrari, un règim davant del que no saben a què atenir-se. I conscient, a més, que sense unes institucions fortes no hi ha possibilitat d'un futur pròsper i just. Encara que aquest convenciment no ens digui gran cosa sobre com aconseguir aquestes institucions i l’imperi de la llei, ens permet entendre com a mínim quin és l’objectiu pel qual ha de treballar un demòcrata, i ens permet condemnar qui treballi en sentit contrari. Hi ha pocs exemples més clars de l’exercici arbitrari del poder que els tristament famosos “exprópiese” del Comandante Chávez. Aquest exercici d’impune arbitrarietat, més que qualsevol de les seves patètiques exhibicions retòriques, hauria de servir de recordatori als demòcrates del món que la llibertat dels ciutadans passa tant per defensar-se de les debilitats de l’Estat que tant ens preocupen ara (de la corrupció, de la seva impotència davant el crim i la violència), com de les seves fortaleses.
El problema de Chávez i d’aquesta arbitrarietat no és el populisme en si, que és bastant propi de totes les democràcies de massa, sinó fins a quin punt aquest populisme ha sigut i pot continuar sent un fre a la construcció d’institucions fortes que garanteixin l’imperi de la llei. Aquest és precisament el perill dels grans líders: que la seva grandesa acabi eclipsant i debilitant la grandesa del seu poble, les seves lleis i les seves institucions. I és per això que el millor regal que aquests grans homes poden fer al seu poble és aprofitar la seva grandesa i la seva força per reforçar i engrandir el sistema institucional que protegeix els ciutadans de l’arbitrarietat de futurs líders, segurament menys benvolents i menys poderosos. Així, doncs, com que la revolució permanent és una contradicció en els termes, l’objectiu de la revolució d'avui és evitar la de demà. I l'èxit del gran líder revolucionari present és fer innecessaris els grans líders futurs. El gran objectiu de tota revolució ha de ser implementar una nova normalitat. D'aquesta manera, en el grau de normalitat de la transició tindrem una primera mostra de la bondat del llegat de la revolució chavista. L’esperança de les democràcies modernes recau en la possibilitat que mers polítics (com Maduro o Capriles) siguin capaços de servir com a grans líders en temps complicats (com són sempre els temps de la política). Aquesta és la paradoxa que les nostres democràcies constitucionals han d’intentar fer possible.