22.2.13

Els papers dels outsiders

La decisió d'Eva Piquer d'abandonar la política, de renunciar al seu escó al Parlament de Catalunya, és una decisió honesta, valenta i, sobretot, educativa. Perquè ens recorda, en un moment en què tant lloem aquests valors perquè tant els trobem a faltar, que la valentia i la honestedat no són virtuts suficients per dedicar-se a la política. La seva sobrevaloració és una bona mostra de la nostra situació, de la comprensió habitual del funcionament de la política i una bona explicació de per què valorem en excés les virtuts dels anomenats outsiders. Sobrevalorem els outsiders perquè tendim a creure que el que falta a la política, que el que fa falta en política, són coses com ara una major proximitat amb la ciutadania i una major integritat moral.
Però aquestes conviccions les carrega el diable. Així tempta els homes de bona voluntat amb la crida de la política, prometent les virtuts i el poder que necessiten i que no tenen per fer tot el bé que volen fer i no poden. I així avergonyeix als que tenint el poder no són capaços de fer el bé, convencent-nos que, si no ho fan no és perquè no en saben o no poden, sinó simplement perquè no volen. Això explica, per exemple, l'èxit de crítica i públic que va tenir el primer discurs al Parlament de les CUP. I això explica la seva ferma voluntat de mantenir les formes, el to i els costums d'outsiders. Explica aquest to d'Ada Colau que tant es lloa, obviant que és el mateix to paternalista i perdonavides de qui no només es creu molt més llest sinó molt més bo que qui té davant. D'aquell que es permet el luxe de perdonar el cop de sabata que tots mereixeríem perquè és tan bona gent que prefereix il·lustrar-nos. I d'aquella vestimenta, el seu uniforme, que tanta gràcia fa als que han oblidat que la seva roba és la mostra més clara i evident del respecte que els mereixen els parlamentaris, el Parlament i, en democràtica correspondència, del respecte que els mereixem nosaltres mateixos .
Aquestes són les conviccions amb les que molts entren en la política, amb les quals alguns se'n van, i amb les que molts més entrarien i es quedarien. I aquestes són les conviccions que ens fan oblidar tot el que de professional hi ha a la política, tot el que de formalisme i tediosa burocràcia hi en aquesta professió i tot el que noble hi ha en el respecte a la formalitat i en la servitud burocràtica. Que ens fan oblidar que aquest és l'autèntic sacrifici que fan els polítics fan per nosaltres. L'autèntic servei públic, que els fa mereixedors del nostre respecte i reconeixement. Perquè el polític ha de renunciar a les altes concepcions del bé per dedicar-se a les baixes tasques administratives, però l'excel·lència en aquestes tasques és l'única possibilitat que té de fer una mica del bé que pretén. Si amb Maquiavel vam aprendre que aquell que està en política per fer el bé ha d'estar disposat a fer el mal, amb exemples com aquests podem recordar que, en una democràcia parlamentària com la nostra, qui vol fer el bé ha d'estar disposat fins i tot a fer un parell o tres (centenars) de tràmits burocràtics.