8.2.13

Benaurats els que es queden

És sabut que la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que ho ha de semblar. Però en qüestions de dones i polítics crec que en tindríem prou amb el fet que ho semblessin. I l’única qüestió que ens hauria de preocupar és a ulls de qui ho haurien de semblar. Passa per ser un dels grans progressos d’Occident que els polítics hagin de donar explicacions al seu poble abans de fer-ho al seu Déu o la seva consciència. Però això només seria un progrés si fos possible. I no ho és perquè allà on hi ha consciència, la consciència és primera i és última. On hi ha consciència no hi ha res que s’excusi en l’aparença i ni a la dona del Cèsar ni al Cèsar mateix els salvaria de res semblar honestos sense ser-ho. Perquè ni a Déu ni a la consciència ni al Pare Noël no els podem amagar res. Així que allà on el poble passa per ser primer és que a la consciència no se l’espera. Quan el gat no hi és, les rates dansen. I el Cèsar i la seva dona en tindran prou si semblen honestos per guanyar-se el favor popular. També per perdre’l.
En aquest situació, la presumpció d’innocència potser és l’últim record de l’existència d’aquesta vella i fonamental diferència. És l’avís que no volem condemnar ningú innocent per molt que alguns s’esforcin a fer-lo passar per culpable. La presumpció d’innocència no és només allò que protegeix, encara que de forma molt precària, el polític de les possibles calúmnies malintencionades, de la possibilitat que un rumor interessat acabi per sempre amb la seva carrera i la seva imatge. La presumpció d’innocència és també i precisament per això el què manté aquesta carrera i aquesta imatge a les nostres mans. És el que manté vigent el mandat democràtic, del judici públic, contra el poder mediàtic, contra la tirania de la rumorologia publicada. O així podria ser si la corrupció ens preocupés tant com cridem i si els diaris dels altres tinguessin, a més, un poder real d’influir en el judici que tenim dels que considerem els nostres. Així podria ser si acostuméssim a preferir, sempre i per defecte, els nostres presumptes als seus innocents.
No hi ha cap reforma institucional capaç d’acabar amb aquest sectarisme. I és fins i tot possible que l’única manera de fer-nos tan crítics amb els nostres com ho som amb els altres no és altra que la desaparició dels nostres. Mentre aquesta no arribi, i mentre tota la nostra indignació i tota la nostra voluntat de canvi profund no sigui capaç de fer-nos canviar el vot, benaurats siguin els presumptes que es queden, perquè ells són el record de la nostra misèria moral i de la seva possibilitat d’esmena. Benaurats siguin perquè ells ens donen l’oportunitat ser millors que ells. Benaurats siguin perquè ens recorden que la culpa no és dels altres sinó nostra i benaurats siguin perquè ens permeten mostrar-nos més purs i deixar de votar-los. Benaurats siguin perquè ells ens ofereixen una oportunitat única de posar a prova la nostra autoproclamada superioritat moral. Benaurats siguin perquè ens donen l’oportunitat d’exercitar-nos en l’autèntica decisió moral, en el cinisme o en la prudència, i benaurats siguin perquè ells ens donen l’oportunitat de votar-los. De votar presumptes i d’assumir que el mal existeix, que ha vingut per quedar-se i que la nostra superioritat moral no depèn de com l’apartem sinó de com l’afrontem. Benaurats siguin els presumptes que es queden, perquè ells són la nostra porta d’entrada al regne dels cels.