15.2.13

Al principi fou el verb

Fins i tot la majoria dels seus detractors reconeixen al Papa la valentia d’haver accedit a debatre amb el món intel·lectual. I ho consideren un acte de valentia perquè estan convençuts que amb aquest gest accedia a presentar la seva fe davant del tribunal de la raó. Quan lloen el Papa per aquest ànim dialogant pensen principalment en el famós debat amb Jürgen Habermas, que en realitat tingué lloc abans que Joseph Ratzinger fos nomenat Papa, quan era Prefecte per la Congregació de la Doctrina de la Fe. Però el que es fa evident en aquest debat és precisament que en la postmodernitat la raó no pot passar per ser jutge de la fe. Ho sabia Ratzinger, però el fet decisiu del nostre temps és que també ho sap Habermas. Perquè la situació present del pensament està profundament marcada per això que anomenem la postmodernitat filosòfica i que no és altra cosa que l’eco de la dinamita nietzscheana. Per això no és d’estranyar que, ja com a Papa, Benet XVI dediqués el seu temps i les seves energies a debatre amb Nietzsche. Segurament té raó Salvador Sostres quan diu que el Papa “ha sigut capaç de respondre al ‘Déu ha mort’ de Nietzsche reivindicant la sensualitat de l’esperit i l’espiritualitat de la carn”. I podem sospitar, amb Gregorio Luri, que ho va fer “obrint una porta als cristians per pensar la possibilitat de superar la postmodernitat en lloc de negar-la”.
De fet, podem sospitar fins i tot que si l’esglesia està en situació de superar la postmodernitat segurament és perquè l’Església mai va ser pròpiament moderna, malgrat ser il·lustrada. Perquè per a Ratzinger, la il·lustració no era allò que els havia passat als altres i amb el que l’Esglesia havia de conviure, sinó el sentit mateix de la institució eclesiàstica. “La religió”, ens diu al famós diàleg amb Habermas, “ha de ser contínuament purificada i estructurada per la raó: i aquesta era també la visió dels Pares de l’Església”. És per això que en la discussió amb Habermas el Papa mai es va considerar participant en un diàleg entre fe i raó, sinó encarnació mateixa d’aquest diàleg i d’aquesta tensió. “El racionalisme de l’Església radica –com afirmava Carl Schmitt– en el caràcter institucional de l’Església i és, essencialment, jurídic; la seva gran aportació consisteix a haver fet del sacerdoci un ofici, però això, a la vegada, d’una manera peculiar. El Papa no és un profeta, sinó el representant de Crist. Una configuració així manté allunyat tot el salvatge fanatisme d’un profetisme desenfrenat”. Aquesta naturalesa és el que permet a l’Església seguir ocupant un lloc central en un món on la debilitat de la raó l’impedeix combatre el fanatisme religiós i bastir una nova ètica de caràcter mundial. Una nova ètica que no només doti de fonament teòric els drets humans o la llibertat política, sinó que sigui capaç de mobilitzar les ànimes en el seu respecte i la seva defensa. Perquè, malgrat ser conscient que una “renovada consciència ètica no pot ser el producte del debat acadèmic”, el Papa mai ha deixat d’entendre que mantenir viu el debat és el primer dels imperatius ètics del nostre temps. Una conclusió que hauria de satisfer fins i tot els més postmoderns entre els nostres filòsofs i demòcrates.