18.1.13

Odissees nacionals

Al primer dels seus dos articles titulats “Entre Escil·la i Caribdis”, l’Antoni Puigverd explicava tres desagradables anècdotes personals, relacionades amb la seva tasca d’opinador, que d’alguna manera serveixen per il·lustrar la situació política actual. La primera és que ha estat denunciat per una institució vinculada al PP, la segona i la tercera és que en dues terulies diferents es va qualificar el seu discurs d’”apocalíptic” i a ell se’l va acusar de “deslegitimar el procés” (en referència al procés que ja s’imaginen). Puigverd assegura que, com exemplifiquen aquests exemples, “hem començat a avançar per un terreny pantanós: dominat, a la banda espanyola, per l'amenaça i l'abús de poder; i a la banda catalana, per l'exigència d'unanimitat, per la impossibilitat de discrepar”. Crec que té bona part de raó i que el seu article apunta algunes qüestions, alguna perills, que cal tenir presents. Crec, de fet, que en la democràcia hi ha una tendència natural cap al totalitarisme i que la nostra democràcia no n'és una excepció.
D’entrada, cal dir que un dels perills més importants que amenacen tot Estat de dret és l’ús de les institucions i de la justícia en favor dels interessos d’un determinat grup de poder. Que aquest sigui el cas que denuncia Puigverd no està clar, perquè això, com sempre, dependria molt més de la sentència que de l’acusació. Però és cert que és un perill que cal tenir molt present. Perquè no podem evitar que en una democràcia hi hagi gent interessada a fer servir el poder de la llei per fer callar els seus crítics, però hem d’evitar que se'n surtin i denunciar-ho si mai ho fan. Per això em sembla més interessant discutir algunes de les qüestions que apunta Puigverd quan parla de “la banda catalana” i la creixent “exigència d’unanimitat” i “la impossibilitat de discrepar”. No cal dir que ambdues anècdotes apunten cap a un mateix perill, que és la instauració d’un discurs públic únic, que no impera tant perseguint com silenciant el discrepant, apartant-lo d’aquells fòrums que conformen l’opinió pública.
Que algú pugui qualificar d’apocalíptic un discurs de l’Antoni Puigverd és només una mostra de fins a quin punt impera aquell discurs de la por que tant es criticava quan suposadament els qui el practicaven eren el PP i C’s. És només una mostra de la tendència, natural però perillosa, de substituir la raó pública per l’exhibició pública dels sentiments. En aquestes condicions l’autèntic debat racional desapareix i les raons de l’altre poden, simplement, ser ignorades o condemnades per anar contra el que nosaltres sentim o el que nosaltres volem. L’acusació de deslegitimar el procés, la mera convicció que un periodista pugui legitimar o deslegitimar la realitat política, té molt a veure amb aquesta tendència a defugir el debat per refugiar-nos en els nostres propis desitjos o sentiments. A Catalunya estem tan acostumats a reconèixer que no podem canviar les lleis que no ens agraden per altres que considerem perfectament justes que hem acabat associant la legitimitat a allò que voldríem que fos i no pot ser. Qualsevol persona que ens recordi què és allò que no pot ser legal estarà, efectivament, deslegitimant les nostres pretensions.
Això afecta profundament la tasca del periodisme i fa que molts dels nostres opinadors dediquin molt més temps a intentar dirigir l'acció política que a intentar entendre la realitat política. Ahir mateix, per twitter!, Jaume Barberà, presentador del programa Singulars, pretenia convèncer la diputada Martínez Sempere de les bondats de la independència i de l’error en el que es troba situat tot el Partit Socialista. L’exemple d’un periodista de la televisió pública alliçonant per twitter una diputada del Parlament és només la més ridícula mostra del que passa habitualment. Els nostres periodistes volen fer de polítics, però per alguna estranya raó sembla que segueixen preferint buscar l’aplaudiment de l’espectador i no pas la responsabilitat del governant. No cal dir que aquestes són dues tasques molt diferents però igualment importants i que per això necessitem gent dedicada, realment dedicada, a intentar entendre què passa i no tanta dedicada a dir-nos què els sembla que hauria de passar. La necessitem amb certa urgència, encara que només sigui perquè bona part dels errors polítics deriven d’una mala comprensió de la realitat.