25.1.13

Lincoln i Django

“Tot document de civilització és un document de barbàrie”. Ho va dir Walter Benjamin i ja ho sabien molt bé els nord-americans. Conscients que els símbols universals de la democràcia i la llibertat, el Capitoli i la Casa Blanca, van ser construïts per esclaus, han tingut l’encert de no oblidar-ho o, com a mínim, de recordar-ho de tant en tant. Així ho fa sovint la industria cinematogràfica de Hollywood, el seu particular ministeri de la memòria històrica, i així ho tornat a fer aquest any amb les pel·lícules sobre l’esclavitud, Djando desencadenat, de Quentin Tarantino, i Lincoln, de Steven Spielberg. Aquest ens ensenya la grandesa de la lluita per la justícia i la llibertat i aquell la misèria i l’horror que la justifica. I ho fan les dues recordant-nos tot el mal que cal fer per fer el bé i fent evident que només en un món tant bèstia com el de Tarantino, en un món que a vegades és també el nostre, una llarga i cruenta guerra civil, que és la pitjor de les guerres, pot arribar a passar per un mal menor.
Perquè la guerra civil americana, la guerra contra l’esclavitud, era contra l’esclavitud però no va deixar de ser mai una guerra. Una guerra que segurament es lliurava per una causa noble, i potser fins i tot per la més noble de les causes, però una guerra que, com totes, només és noble per a qui se la mira des de la distància. El mateix Lincoln de Spielberg es manté més proper als herois que als seus actes i no és fins després de la victòria que es decideix a visitar el camp de batalla. Fins aleshores Lincoln havia vist l’horror de l’esclavitud, i l’havia vist a Washington mateix, des de la mateixa finestra del seu despatx de congressista al Capitoli, des d’on veia “una mena d’estable de negres, on grapats de negres eren venuts i sovint tancats a l’espera de ser transportats cap als mercats del sud, talment com cavalls”. Havia vist el mateix que Django, l’horror de l’esclavitud, però no encara l’horror de l’alliberament. Segurament la millor manera de defensar la guerra és treient-la dels fangars de Petersburg i portant-la als despatxos de Washington.
Hi ha pocs exemples tant clars com el Lincoln d’Spielberg d’aquella bella dita de Clausewitz segons la qual la política és la continuació de la guerra per altres mitjans. I de l’evidència que precisament per això les virtuts que calen per guanyar una guerra no són les mateixes que calen per guanyar una votació i que l’excepcionalitat d’homes com Lincoln es deu precisament a la seva capacitat per fer les dues coses a la vegada. A les dues pel·lícules, hi ha dues escenes que evidencien aquesta diferència. A Lincoln es veu en el discurs del congressista Stevens abans de la votació, que rebaixa el seu to habitual i renega de les seves pròpies paraules per no espantar els dubtosos. A Django, el justicier ens recorda fins a quin punt el bo és enemic del millor quan prefereix morir i posar en risc tota l’empresa abans que certificar amb una encaixada de mans la rebaixa de les seves aspiracions. Tant l’una com l’altra ens recorden que en el moment del consens, d’assegurar la victòria, el pitjor dels enemics no és la fermesa del contrari ni la tebior dels indecisos, sinó l’orgull i la intransigència dels nostres propis homes justos.

1 comentari:

claudio ha dit...

If I am made to walk the plank by a pirate, it is vain for me to offer, as a common-sense compromise, to walk along the plank for a reasonable distance

G.K. Chesterton