21.12.12

Lliçons de Churchill

Gràcies a l’esforç i la perseverança dels dirigents de la Fundació Catalunya Obera, la ciutat de Barcelona té un monument dedicat a Winston Churchill. Amb aquest monument, la ciutat s’ha autoimposat el deure de recordar un dels més grans homes, que no és altre deure que el de recordar la nostra pròpia concepció de la grandesa. És just que aquest monument sigui considerat per la història com el més gran èxit de la Fundació Catalunya Oberta i el millor del que ha llegat al país. Perquè aquest monument és el més clar recordatori del nostre compromís amb la democràcia liberal. Per davant fins i tot de les corbates dels nostres diputats. I és per això que ens hauria de preocupar, i molt, que hagi trigat tant, que hagi costat tant. Però no és només a Catalunya que el record de Churchill ha estat objecte de polèmica. També ho va ser a la darrera campanya electoral dels Estats Units. Des dels anys 60, al despatx Oval hi havia hagut una escultura de bronze del primer ministre britànic, fins que el president Obama la va fer retirar i la va substituir per un bust de Lincoln. La polèmica va sorgir més tard, quan a la campanya electoral el candidat republicà, Mitt Romney, va afirmar que si sortia escollit la tornaria al seu lloc. I el que és interessant és que la justificació d’un i altre semblava ser la mateixa. Churchill és percebut com un gran líder per temps de guerra, segurament com l’últim gran líder de l’última gran guerra, i per això és admirat i per això vol ser emulat. Retirant el seu bust, Obama feia notar que ell no volia necessitar el seu exemple perquè no volia ser un president en temps de guerra. Que no volia veure’s temptat per la hubris que havia condemnat el seu predecessor.
Aquestes polèmiques entorn de Churchill demostren que el més important del reconeixement públic als grans homes del passat són les lliçons que pretenem que ens ajudin a tenir presents. Que és en aquesta decisió, en aquest ús de la història, on definim les nostres més altes aspiracions, la nostra moral. I que és precisament això el que fa polèmica i el que fa valuosa la memòria dels grans homes. Però no podem recordar el gran líder en temps de guerra que va ser Winston Churchill sense recordar que la guerra no és l’excepció en la vida política sinó el seu estat natural. Que la guerra és el moment de la veritat perquè, de fet, la política és la continuació de la guerra per altres mitjans. És per això que un gran líder guerrer és un gran líder polític i que l’exemple de Churchill ens serveix en temps de pau tant com en temps de guerra. Ara que recordem els seus discursos bèl·lics i les seves gestes èpiques, potser és un bon moment per recordar també una anècdota que explica Leo Strauss i que recull Gregorio Luri al seu llibre Erotismo y prudencia. Diu que H.G. Wells es va trobar amb Winston Churchill y li va preguntar sobre el procés de la guerra. “Portem endavant el nostre pla”, va dir Churchill. “Tens un pla?”, va preguntar Wells. “Sí”, va dir Churchill, “continuar amb la nostra política general”. “Tens una política general?”, va insistir Wells. “Sí”, va respondre Churchill, “la política I.S.A.!”. “I en què consisteix la política I.S.A.?” va preguntar Wells. “En això”, va replicar Churchill, “Intentar Sortir de l’Atzucac”. Em sembla que aquesta és una lliçó política que hauriem de tenir molt present en dies com aquests, quan de tant fer de la necessitat virtut hem acabat celebrant com un èxit històric el que era l’únic pacte possible.