7.12.12

L'important és participar

No sembla que els resultats electorals hagin alterat l’anomenada “agenda nacional”. La celebració d’un referèndum d’autodeterminació segueix ben present a l’agenda política catalana, tant per motius ètics com per motius aritmètics. El partit que va guanyar les eleccions havia centrat la campanya i el programa en aquesta qüestió i és, per tant, raonable que compleixi amb la seva promesa. I per motius aritmètics, deiem, perquè al nou Parlament hi ha una majoria de diputats en favor de la celebració d’aquest referèndum i perquè CiU sembla condemnada, de grat o per força, a entendre’s amb ERC per governar. I perquè, si ERC cedeix en alguna qüestió per facilitar la tasca al govern, és segur que no serà en aquesta.
Aquesta realitat ha servit de consol als que havien considerat aquestes eleccions com unes eleccions plebiscitàries, com un assaig general del referèndum d’independència. Malgrat els resultats, els optimistes consideren que el sobiranisme, tant al Parlament com a la societat catalana, és clarament majoritari. Els optimistes creuen que tots els votants dels partits que s’han presentat amb el referèndum al programa són partidaris de la seva celebració. I els molt optimistes creuen fins i tot que són partidaris de respondre que sí. Però tenim el deure intel·lectual, moral i patriòtic de ser pessimistes. De reconèixer que tot el que semblen dir-nos de segur els resultats és que la majoria dels votants d’aquests partits (de CiU, PSC i ICV) no estan, a priori, en contra de la celebració del referèndum. I que les raons que han tingut per votar-los o deixar-los de votar poden ser moltes i molt diverses. Així s’admet, de fet, quan es reconeix que CiU pot haver-se vist perjudicada, no només pel malvat Duran i Lleida, sinó per les encara més malvades retallades. I això és molt menys que dir que estan a favor i encara és molt menys que dir que, arribat el moment, sigui el moment que sigui i arribi com arribi, aquests votants votaran a favor de la Independència. I m’imagino que aquesta modesta constatació és ella mateixa un consell de modèstia, un consell de prudència, als encarregats de marcar els tempos.
Aquestes són males notícies per a tots aquells sincerament convençuts que aquests referèndums només es convoquen per guanyar-se. Però un referèndum pel dret a decidir no es pot perdre. Perquè en la convocatòria hi ha tota la victòria a què pot aspirar qui només aspira a exercir el dret a decidir, a establir una nova sobirania, un nou poble, i a escoltar i obeir la seva veu. Això és el que implicaven aquelles paraules de Mas, quan afirmava que ni ell ni CiU, que aleshores sortien d’aquella llarga “travessia del desert”, posarien sostre a les aspiracions nacionals del poble de Catalunya. Això, gràcies a Déu, no implica només que ni la llei ni la Constitució no poden posar límits a aquella voluntat que en cada moment ens sembli que és voluntat del poble, sinó, bàsicament, que no podem imposar al poble la voluntat que volem que sigui la seva. Ni tan sols la Independència. Que si un creu que el poble de Catalunya és sobirà i que com a tal s’ha d’expressar seria trampa que només el deixés parlar quan diu el que ell vol sentir. I que aquí l’autèntic acte d’afirmació nacional, l’autèntic trencament, és la celebració de la consulta, independentment del resultat. Com molt bé deia l’Arcadi Espada, aquesta és “la lliçó primera de la filosofia i de la lògica: las respostes són sempre secundàries a les preguntes”.