14.12.12

De Sòcrates a Churchill

Sembla que cada nova reforma educativa suposa una nova amenaça a l’ensenyament al batxillerat de les humanitats en general i la filosofia en particular. I que davant cada nova proposta els professionals dels ram han de sortir a defensar el valor de la seva tasca. No cal dir que aquesta defensa és enormement complicada, i que per això aquesta és una polèmica recorrent. Ho és, d’entrada, perquè no s’acaben d’entendre els motius de l’atac. I, fonamentalment, perquè és molt propi de la filosofia viure en el qüestionament constant del propi sentit i de la pròpia utilitat.
Conscient, això sí, que la més alta de les aspiracions de l’assignatura és el fonament de l’esperit crític entre l’alumnat, s’acostuma a afirmar que se l’ataca perquè fa por que els alumnes pensin per ells mateixos. És una por que acompanya la filosofia pràcticament des del naixement i que es troba en l’origen de la cèlebre condemna a Sòcrates. Però que no sembla una por pròpia del nostre temps. El nostre temps no sembla caracteritzar-se tant per una oposició radical a la filosofia com per un cert escepticisme sobre el valor del seu ensenyament. La pretensió dels reformistes no semblen ser mai, com s’acostuma a dir, combatre la possibilitat del pensament crític. De fet, pràcticament tothom defensa el pensament crític i la lluita contra el seu pitjor enemic, l’anomenat “discurs únic”. Perquè en general estem tots molt convençuts que l’esperit crític és precisament aquell que condueix a les nostres opinions més estimades, de la mateixa manera que sempre ens sembla que el discurs únic és el discurs dels altres. Només cal veure el celebrat llibret de Martha Nussbaum, on el que passa per ser una defensa de la bondat i la necessitat de les humanitats és poc més que la defensa de la bondat de la seva pròpia filosofia.
El problema és que si pensar críticament és pensar per un mateix, la necessitat de mestres de pensament crític i d’unes assignatures com aquestes no es pot dir que sigui, d’entrada, evident. I en uns temps que es perceben com temps crítics, el dubte sobre aquesta necessitat és segurament la pitjor de les amenaces. Però aquests mestres són necessaris i aquestes assignatures també. I ho són perquè ni tan sols a pensar s’aprèn sol. El problema de les nostres escoles no és tant que faltin aquests mestres com que no es percebi la seva falta com una manca. Perquè les humanitats en general, i la filosofia en particular, són la millor versió que coneixem de l’educació per a la ciutadania democràtica. I em sembla que aquesta seria per ella mateixa la millor defensa possible del seu ensenyament si no haguéssim oblidat que el primer problema de la política és precisament l’educació per a la ciutadania. Oblit que no només no es combat, sinó que precisament es confirma en el fet que l’educació per a la ciutadania no sigui un projecte pedagògic de país sinó una assignatura més. O, més ben dit, una maria més; una assignatura menys.
Si les humanitats en general, i la filosofia en particular, són necessàries per formar ciutadanas amb esperit democràtic i capaços de pensar per ells mateixos és perquè la pràctica de la filosofia per ella mateixa és una pràctica de la vida democràtica. No hi ha millor manera d’aprendre a pensar millor que aprendre com pensen els millors. Ni millor manera d’aprendre a valorar les opinions dels altres i a escoltar-les amb atenció i respecte que exercitant-se en la pràctica de la lectura atenta i respectuosa de les grans autoritats del passat. Tampoc coneixem millor manera d’educar en el respecte al discrepant i de combatre el fanatisme en la defensa de les opinions pròpies que veure com aquestes mateixes opinions poden ser, i han estat, criticades amb arguments molt més sòlids dels que tenim nosaltres per defensar-les. Ni hi ha millor manera de millorar el nivell del debat públic que ensenyant els nostres joves que la bondad de les seves opinions no resideix en el fet que siguin seves sinó en la solidesa dels arguments amb què siguin capaços de defensar-se. És a través de les humanitats en general, i de la filosofia en particular, que intentem convertir la democràcia que tenim en la democràcia que volem.
Les altes pretensions de l’assignatura són, certament, la seva màxima debilitat. Però sense aquesta debilitat de la filosofia, que és també la debilitat dels homes, no necessitariem una educació. I sense aquestes altes pretensions de la filosofia, que segons proclamem són també les nostres, no seriem dignes del dret a rebre-la pública i de qualitat. A la seva biografia intel·lectual de Leo Strauss, Gregorio Luri explica que durant la Segona Guerra Mundial la marina dels Estats Units va pretendre fer us de les instal·lacions del St. John’s College d’Annapolis. El rector de la Universitat va enviar Jacob Klein a Washington per entrevistar-se amb el secretari de l’armada, i aquest “el va rebre amb una ordre taxativa: “Té un minut per dir-me per què l’Armada no hauria de fer us de les seves instal·lacions si les necessita en temps de guerra”. Klein va treure la pipa de la butxaca, la va carregar, va comprobar que tiraba bé i va aprofitar els cinc últims segons que li quedaven per responde: “Perquè sense el que intenta fer el St. John’s, aquest país no estaria ara lluitant contra els nazis”. L’armada va trobar unes instal·lacions alternatives”. Serveixi aquesta anècdota per recordar que la gravetat del moment no és mai prou raó per renunciar a la filosofia com no ho és per renunciar a la democràcia. Serveixi aquesta anècdota per explicar la necessitat de la filosofia com la necessitat d’un homenatge a Churchill. Per recordar-nos per què lluitem.