16.11.12

Un poble, un president

Potser és perquè ens preocupa tan seriosament evitar el retorn del nazisme que qualsevol cosa que ens preocupa seriosament és susceptible de presentar-se com un retorn del nazisme. I així veiem que darrerament tota discusió política és susceptible d’acabar en una vergonyosa reductio ad hitlerum, acusant gratuïtament de nazi el discrepant. Ho veiem des de fa molt mesos quan es parla de la política econòmica europea, que tendeix a acabar amb vergonyoses comparacions del lideratge alemany i de la cancellera Merkel amb el domini totalitari del nazisme. I ho veiem des de fa unes quantes setmanes respecte el president Mas i la seva voluntat de convocar un referèndum d’autodeterminació. Evidentment, el problema d’aquestes acusacions, d’aquestes comparacions, no és que siguin de mal gust ni és ben bé que siguin falses, perquè després de la barbaritat s’acostuma a introduir un matís que deixa clar que no és exactament que la senyora Merkel o el senyor Mas siguin nazis, sinó que fan alguna cosa que no ens agrada i que suposadament també feien els nazis. I el problema no és tampoc que banalitzin o frivolitzin el nazisme, perquè precisament el que fan és recordar la seva gravetat per exagerar la maldat dels perills presents. El problema és precisament que aquesta exageració és una claudicació de la intel·ligència.
Perquè la qüestió no és que les situacions o les persones no s’assemblin gens. En aquests assumptes, que són els assumptes humans, les situacions i les persones sempre són perillosament semblants. Tots ens assemblem molt més del que ens agradaria. I és precisament aquesta consciència la que ens manté alerta del possible ressorgiment de la barbàrie des del cor mateix de la civilització. És perquè l’home civilitzat i el bàrbar sempre s’assemblen massa que no podem donar la civilització per descomptada. Però és precisament perquè les coses costen de diferenciar que la intel·ligència consisteix en la capacitat de discernir, de diferenciar les coses que a primer cop d’ull ens poden semblar iguals perquè la nostra mirada és sempre una mirada carregada de prejudicis. Per això el problema de la reductio ad hitlerum no és altra que la incapacitat, o més ben dit la manca de voluntat, de comprendre allò que tenim davant mateix dels ulls.
L’últim cas d’aquestes claudicacions ad hitlerum que he llegit és un article de Francesc de Carreras a La Vanguardia, interessant, com tots els seus, però amb un final sobrer. Un article on De Carreras ens recordava que la gramàtica (fins i tot la d’un cartell electoral) és moral i ho feia per criticar el lema del cartell electoral de CiU: “La voluntat d’un poble”. Com bé assenyala de Carreras, “un poble” no és el mateix que “el poble”. Però aquesta distinció, del tot pertinent, no converteix el cartell de CiU en un cartell totalitari. Més aviat sembla que el cartell es limita a insistir en la idea, clau en aquesta campanya electoral, que Catalunya és un poble i que per això té dret a decidir. L’única manera de parlar de la voluntat del poble és admetre que hi ha aital cosa com un poble. Fins i tot quan és català. I això no vol dir necessàriament creure que la voluntat del poble s’expressa amb una sola veu o en una sola voluntat. No crec que el president Mas confongui aquestes coses, tot i que, lamentablement, i com va quedar ben clar en la defensa del polèmic vídeo institucional, sí que ho fan molts dels seus apologetes. La seva va ser una defensa massa sovint basada en la idea que aquest vídeo només podia molestar els que no són sobiranistes i que aquests ja està bé molestar-los perquè són minoria i el que els molesta no és l’anunci sinó l’existència mateixa de Catalunya. Com que no crec que el president pensi coses tan ridícules com aquestes, em sembla que faria bé de recuperar aquell anunci per la campanya de CiU. Perquè si aquell anunci era massa sobiranista per ser un anunci institucional, també és molt institucional per ser massa partidista. Aquest és un anunci que ja ha demostrat ser de l’agrat dels seus votants potencials, i que pel meu gust tenia dues grans virtuts; la de fer parlar el poble i la de fer veure que és ell qui lidera. La primera, partidista, fent veure que l’evolució de CiU, des del constitucionalisme i l’autonomisme fins al sobiranisme, és l’evolució del poble de Catalunya. La segona, democràtica, l’absència d’un president que no hi és perquè se’l pressuposa i que no lidera perquè el líder és el poble i ell només és el primer i el més humil dels seus servidors.