8.11.12

Najat i la caritat

L’última a criticar la generositat d’Amancio Ortega ha sigut la jove comentarista El Hachmi. Per ser justos direm que no és un article crític sinó simplement paternalista. Se’l pot permetre, és clar, perquè com tothom sap convertir-se en jove promesa de la literatura catalana i articulista d'El Periódico (sent dona i amb aquest cognom!) permet donar consells a la tercera fortuna mundial. Per això aconsella sense complexos i sense ni tan sols preguntar-se si algú que seguís els seus consells podria arribar mai a disposar de 20 milions per donar a Caritas. I sense preguntar-se, evidentment, si, amb els calerons que aconseguís cobrar-li en impostos a l’exemplar empresari, l’Estat podria fer gaire cosa millor que donar-los a Caritas.
El Hachmi aconsella la relocalització perquè més val que treballin 3 d’aquí que 20 d’allí, recordant de nou que l’esquerra i el seu proteccionisme econòmic és difícilment compatible amb la solidaritat amb tots els homes del món. Per si això fos massa, demana que com a mínim que pagui un sou més alt als treballadors del tercer món, perquè, sempre que no parlem de banquers o empresaris del primer món, un sou just és sempre un sou més alt. I finalment El Hachmi aconsella que si vol ajudar els pobres el que hauria de fer és millorar la qualitat de la roba que ven, perquè així duraria més, n’haurien de comprar menys, i els pobres podrien dedicar els diners que malgasten en moda a comprar el menjar que ara pidolen. Perquè, com tothom sap, la gent ha d’anar a Caritas perquè gasta massa al Zara. I com si no fos precisament la baixa qualitat d’aquesta roba el que fa que sigui prou barata per estar a l’abast de les butxaques més modestes.
Aquests són uns consells econòmics que potser a ell no el farien més ric ni als pobres menys pobres, que no faran el món més just i que en el millor dels casos només aconseguirien que el senyor Ortega tingués menys diners per donar a Caritas i els negrets que suposadament explota menys feina per mantenir les seves families.
Aquest article de la Najat només té interès perquè és una de les versions més sofisticades de la crítica generalitzada al donatiu d’Ortega. I és per tant una bona mostra del (poc) que la crítica pot donar de si. Una crítica que es basa en aquesta falsa oposició entre la justicia de l’Estat i la caritat dels homes. Oblidant que, com deia fa pocs dies Gregori Luri "aquesta mania de voler substituir les petites justicies parcials, minúscules i imperfectes, per una JUSTICIA amb hipermajúscules que ens acompanyi com la nostra ombra del bressol a la tomba, condueix a destruir les primeres però no a implantar la segona". Oblidant, així, una de les lliçons més interessants que els crítics moralitzants del capitalisme podrien prendre en seriosa consideració; la de com la redistribució institucionalizada afecta la solidaritat entre els homes i de com perjudica això els més desafavorits, que no podent comptar amb la solidaritat dels poderosos viuen a mercè de les impotències de l’Estat. Oblidant, en definitiva, que sovint el millor és enemic del bo.