30.11.12

L'hora del president

La derrota és clara perquè els objectius eren tots uns altres. No es tractava de guanyar les eleccions sinó d'aconseguir una majoria absoluta o gairebé. No es tractava de ser capaç de seguir governant sinó de poder governar més i, en falsa conseqüència, de governar millor. I si costa admetre la derrota, és perquè no estem gens acostumats a definir la victòria, i molt menys a fer-ho de forma tan clara com ho havien fet el president, el seu partit, i el seu entorn polític i mediàtic. És així que després dels debats, com després de les eleccions, tothom pot més o menys declarar-se vencedor. Perquè per por al fracàs mai ningú abans dels debats ni de les eleccions s'atreveix a definir la victòria, a deixar clar quin és l’objectiu i quina és, per tant, la fina línia que separa el seu èxit de la derrota. I és per això que la valentia de CiU seria lloable si no fos tan fàcil de confondre amb la temeritat.
Sembla però que, malgrat tot, alguns comencen a trobar un trist i feble consol culpant Duran d’haver espantat els votants sobiranistes de CiU i creuen veure en els resultats d’ERC la confirmació de les seves impressions. La culpa, repeteixen, no és que CiU hagi estat massa independentista, sinó que ho ha estat massa poc. I que davant la tebior duranista la gent ha preferit optar per ERC. L’original abans que la còpia, repeteixen. És possible que així sigui, i queda en mans de politòlegs i altres experts estudiar detingudament els fluxos de vots. Però encara que això els doni, com a mínim, una certa idea de què han de fer a partir d’ara (que potser no serà encertada, però que sembla que tranquil·litza), em sembla que comptar els diputats d’Esquerra com a propis és un trist consol per a tots aquells convergents que celebraven la convocatòria d’eleccions per guanyar-hi i per guanyar-hi molt. No exactament per no perdre-hi o per perdre-hi poc.
Aquesta és una derrota clara perquè el nou govern ni podrà governar més, ni podrà governar millor. És una derrota clara perquè per fer avançar la seva agenda econòmica i nacional CiU depèn molt més del que depenia de les decisions, lògicament partidistes i interessades, que puguin prendre socialistes i republicans. Però com diu el tòpic, les derrotes són també una oportunitat. Una oportuniat per aprendre, per exemple, fins a quin punt l’opinió pública pot ser diferent de l’opinió publicada. O per aprendre que, com la realitat no es cansa de recordar-nos, molt sovint el millor és enemic del bo. Perquè sembla que tot el que hem sigut capaços de fer per aconseguir el govern que voliem és sacrificar el que teniem i qui sap si el que necessitem. Però aquesta derrota, per la seva forma i el seu moment, pot acabar sent la millor manera d’estalviar-nos anar de victòria en victòria fins a la derrota final. La derrota del líder que tants volien i que segurament ja no serà pot acabar sent la primera victòria del president que tant necessitem i que Mas encara pot arribar a ser.