11.10.12

La formació de l'esperit nacional

El ministre Wert pretén “espanyolitzar els alumnes catalans”. Les seves pretensions són excessives, i excessiva deu ser també la seva confiança en la capacitat que té un govern de construir un poble a la seva imatge i semblança. Aquesta confiança és la mateixa que demostren tots aquells que, com ell, creuen que el sobiranisme català és el resultat d’un pla polític deliberat de formació en l’esperit nacional. I és la mateixa que sembla desmentir el fet que aquesta pretensió d’espanyolitzar Catalunya ja fos motiu de mofa el 1937 a l’Esquella de la Torratxa i que un govern pugui dedicar-se durant 40 anys a la formació deliberada de l’esperit nacional i fracassar en l’intent. I no necessàriament per manca de poder o de dedicació. Com que no sóc dels que creu en la superioritat intel.lectual dels catalans, em costa imaginar que, amb menys poder, i encara que fos amb el mateix interès, els governs de la Generalitat hagin tingut més èxit que el govern franquista en l’intent de modelar l’esperit nacional dels catalans. Més aviat tendeixo a creure que els pobles són més forts, més tossuts, que els seus governants i fins i tot que els seus intel·lectuals. Que tenen raons que aquests no entenen i que per això un dels principals problemes del govern és que els pobles tendeixen a ser ingovernables. Per això, especialment en una democràcia, és més probable que els governants s’assemblin al poble que no pas que el poble acabi assemblant-se als seus governants.
Dir que l’escola catalana s’ha convertit en una fàbrica d’independentistes és una ridícula exageració, perquè, malgrat les pretensions benintencionades de ministres i professors, les escoles no funcionen com a fàbriques. Els alumnes no només es resisteixen de forma constant, sistemàtica i persistent a adquirir els coneixements que se’ls pretén transmetre, sinó que, a més, es neguen de forma notòria i entusiasta a acceptar com a propis els valors o conviccions que se’ls pretén inculcar. El principal problema que es troba qualsevol pla deliberat de conformar els esperits és la resistència d’aquests mateixos esperits a ser moldejats, fins al punt que sembla que l’única manera de tenir èxit en l’intent de conformar-los és pretendre donar-los la forma que ja tenen. Així, l’única manera que l’escola sembla ser capaç de transmetre valors i conviccions als seus alumnes és transmetre’ls els mateixos valors i les mateixes conviccions que té la societat on viuen, que no per casualitat acostumen a ser els mateixos valors i les mateixes conviccions que els seus mestres, els seus pares, els seus consellers i, fins i tot!, els seus historiadors. Per superficials o equivocades que siguin. I potser també sigui aquest l’èxit de l’escola catalana. L’escola catalana no ha fabricat independentistes. Suposo que perquè fins ara cap conseller ha estat prou independentista però, sobretot, perquè tampoc hauria sabut com fer-ho. Si l’escola catalana s’ha convertit en un planter de sobiranistes, probablement és perquè des dels pares fins als consellers, a tots els nivells educatius del país, és qüestió de sentir comú que el poble català existeix i que Catalunya és la seva llar. Perquè els catalans es creuen sobirans. És una mostra més de nacionalisme banal, que té tant a veure amb les polítiques educatives dels diversos governs de la Generalitat com amb el fet que aquests governs fóssin els que eren. Entenc, i no sap com, que al ministre Wert l’incomodi que sigui així, però em sembla que no té res de sorprenent que l’escola catalana s’assembli al poble català.