25.10.12

Del socialisme a l'independentisme

Els polítics socialistes creuen que la seva és una crisi ideològica, i sembla que els ideòlegs socialistes comencen a pensar que el problema és que els seus polítics s’han apartat de les belles idees de sempre. Que s’han apartat de l’ortodòxia socialdemòcrata, per abraçar, amb cara de fàstic però amb molta fermesa, les polítiques de la dreta, el “fonamentalisme neoliberal de l’austeritat” i tota la pesca. Fins al punt d’arribar a afirmar, com ahir ens recordava Ramoneda que havia fet Zapatero, que “abaixar impostos és d’esquerres”. D’aquesta desorientació pretenen sortir-ne, com era previsible, amb un retorn a l’ortodòxia. A una ortodòxia que sembla que es redueix a una recuperació del discurs de la igualtat.
Però no es pot tornar a allà d’on no s’ha marxat. El socialisme no ha abandonat el discurs de la desigualtat, simplement ha deixat en evidència les seves imprecisions i les seves contradiccions. El socialisme no ha fugit de l’ortodòxia igualitarista, l’única cosa que han fet és demostrar que és totalment inútil per guiar l’acció política. Així, doncs, el seu problema no és que no tingui un discurs sobre la igualtat (perquè en té un munt), sinó que aquest discurs cada cop té un sentit menys clar i és menys creíble. El mateix Ramoneda, al diari Ara, deia que la desigualtat és dolenta per al creixement i fins i tot per a la democràcia, ja que aquesta no pot sorgir més que en unes mínimes condicions d’igualtat. Però no s’atrevia a dir quines són aquestes condicions ni quina és aquesta igualtat. Hem d’entendre que parlem d’igualtat econòmica, i hem d’admetre la possibilitat que una excessiva desigualtat econòmica sigui dolenta fins i tot per al creixement. I cal dir que la preocupació dels socialistes per la desigualtat seria molt més creïble i molt més útil si se centrés més a treure els pobres de la pobresa que els rics de la riquesa.
Però si el règim democràtic és digne de ser defensat, és perquè ha de ser tan just repartint riqueses com administrant misèries. I de fer-ho, per tant, en termes d’igualtat, en els termes de l’única igualtat que és realment condició sine qua non de la democràcia, que és la igualtat davant la llei. I aquesta és la tasca pendent que tenen els socialistes amb la igualtat, perquè aquesta és la primera igualtat que els socialistes han sacrificat sempre que els ha semblat que anava en contra d’alguna altra igualtat moralment superior, més digna de ser defensada. Fent lleis de discriminació per sexe. O insistint, sempre que ha calgut, que les persones d’una determinada religió tenen més dret a sentir-se ofeses que les d’una altra. Però l’autèntic problema amb la igualtat que té l’esquerra espanyola en general el té per la seva ambigua relació amb els nacionalismes. És la seva particular internalització del vell conflicte entre el socialisme mundial i el socialisme nacional. Perquè no es pot apostar per la igualtat dels territoris i la igualtat de les persones al mateix temps. És per això que la proposta federalista és tan absurda i tan contrària als principis igualitaristes socialistes. A més de presentar tots els problemes de la situació actual sense cap dels beneficis de la hipotètica independència. I no és d’estranyar que més d’un socialista català hagi entès que l’única manera que tenen de ser socialistes i catalanistes és ser independentistes.