18.10.12

De bèsties i il·lustrats

En tot cas, seran els jutges els qui decidiran si el polèmic sketch del Bestiari Il·lustrat és o no era constitutiu de delicte. Però la qüestió de si la directora del programa havia de dimitir o no és tota una altra. Encara que no fos per imperatiu legal, la seva dimissió està del tot justificada per la defensa del bon gust. Una defensa que no té res a veure amb la censura, i que segurament tingui molt menys a veure amb els límits de la llibertat d’expressió que amb la naturalesa de la televisió pública. Perquè la llibertat d’expressió es defineix, com tot, pels límits. Però aquests límits no són els de la censura, sinó els de la responsabilitat. És a dir, els que imposa el deure de respondre d’allò que s’expressa. I fins i tot de fer-ho, en alguns casos, davant la justicia. És tasca dels jutges veure si aquest és un dels casos, però la llibertat, l’auto-determinació!, no es troba en l’absència de límits, sinó la discussió sobre quins han de ser aquests límits.
Pot ser que els límits legals, com les calúmnies o les amenaces de mort, siguin suficients per evitar que els vicis de les cadenes privades es converteixin en públics, però aquests límits són del tot insuficients per jutjar què s’ha d’emetre i què no s’ha d’emetre en una televisió pública. A la televisió pública no val aquella vella distinció entre el legal i el moral, perquè pràcticament l’única justificació possible de la seva existència és la seva funció moralitzant. La seva pretensió il·lustrada de domesticar la bèstia humana per convertir-la en un bon ciutadà d’una societat lliure i democràtica. La seva funció civilitzadora. L’existència de la televisió pública se justifica, quan millor es fa, en el convenciment que la informació té un caràcter formatiu i en la conseqüent i il·lustrada pretensió de forçar una afinitat, molt més que etimològica, entre el saber i el bon gust. Il·lustrar la bèstia, exactament. Aquesta és l’única gràcia i l’únic valor que pot tenir la televisió pública, i fins i tot em sembla que aquesta és la gràcia que pretenia i que havia de tenir el Bestiari Il·lustrat.
Evidentment, es pot argumentar que aquesta pretensió és excessiva. Que qui informa no forma o que ha de procurar no fer-ho. Es pot dir que per formar ja tenim les families i que per informar en tenim prou i de sobres amb les cadenes privades. Però si volem seguir defensant la televisió pública, i ho volem fer no només perquè és la nostra, sinó perquè és bona i és convenient, haurem d’estar disposats a defensar-la, sobretot, dels propis vicis. Haurem de defensar-la d’esbiaixos ideològics i d’entreteniments banals. I haurem d’estar disposats a defensar una concepció pública del bon gust, de la urbanitat. Una concepció que tingui molt menys a veure amb l’exhibicionisme públic de la indignació moral i amb brometes covardes amb pistoles i dibuixets i molt més a veure amb la valentia que cal per prendre’s seriosament les paraules dels qui pensen diferent. Caldrà seguir defensant la valentia de projectar tota la nostra bestialitat contra les idees per evitar que es projecti contra els homes.