25.10.12

Del socialisme a l'independentisme

Els polítics socialistes creuen que la seva és una crisi ideològica, i sembla que els ideòlegs socialistes comencen a pensar que el problema és que els seus polítics s’han apartat de les belles idees de sempre. Que s’han apartat de l’ortodòxia socialdemòcrata, per abraçar, amb cara de fàstic però amb molta fermesa, les polítiques de la dreta, el “fonamentalisme neoliberal de l’austeritat” i tota la pesca. Fins al punt d’arribar a afirmar, com ahir ens recordava Ramoneda que havia fet Zapatero, que “abaixar impostos és d’esquerres”. D’aquesta desorientació pretenen sortir-ne, com era previsible, amb un retorn a l’ortodòxia. A una ortodòxia que sembla que es redueix a una recuperació del discurs de la igualtat.
Però no es pot tornar a allà d’on no s’ha marxat. El socialisme no ha abandonat el discurs de la desigualtat, simplement ha deixat en evidència les seves imprecisions i les seves contradiccions. El socialisme no ha fugit de l’ortodòxia igualitarista, l’única cosa que han fet és demostrar que és totalment inútil per guiar l’acció política. Així, doncs, el seu problema no és que no tingui un discurs sobre la igualtat (perquè en té un munt), sinó que aquest discurs cada cop té un sentit menys clar i és menys creíble. El mateix Ramoneda, al diari Ara, deia que la desigualtat és dolenta per al creixement i fins i tot per a la democràcia, ja que aquesta no pot sorgir més que en unes mínimes condicions d’igualtat. Però no s’atrevia a dir quines són aquestes condicions ni quina és aquesta igualtat. Hem d’entendre que parlem d’igualtat econòmica, i hem d’admetre la possibilitat que una excessiva desigualtat econòmica sigui dolenta fins i tot per al creixement. I cal dir que la preocupació dels socialistes per la desigualtat seria molt més creïble i molt més útil si se centrés més a treure els pobres de la pobresa que els rics de la riquesa.
Però si el règim democràtic és digne de ser defensat, és perquè ha de ser tan just repartint riqueses com administrant misèries. I de fer-ho, per tant, en termes d’igualtat, en els termes de l’única igualtat que és realment condició sine qua non de la democràcia, que és la igualtat davant la llei. I aquesta és la tasca pendent que tenen els socialistes amb la igualtat, perquè aquesta és la primera igualtat que els socialistes han sacrificat sempre que els ha semblat que anava en contra d’alguna altra igualtat moralment superior, més digna de ser defensada. Fent lleis de discriminació per sexe. O insistint, sempre que ha calgut, que les persones d’una determinada religió tenen més dret a sentir-se ofeses que les d’una altra. Però l’autèntic problema amb la igualtat que té l’esquerra espanyola en general el té per la seva ambigua relació amb els nacionalismes. És la seva particular internalització del vell conflicte entre el socialisme mundial i el socialisme nacional. Perquè no es pot apostar per la igualtat dels territoris i la igualtat de les persones al mateix temps. És per això que la proposta federalista és tan absurda i tan contrària als principis igualitaristes socialistes. A més de presentar tots els problemes de la situació actual sense cap dels beneficis de la hipotètica independència. I no és d’estranyar que més d’un socialista català hagi entès que l’única manera que tenen de ser socialistes i catalanistes és ser independentistes.

18.10.12

De bèsties i il·lustrats

En tot cas, seran els jutges els qui decidiran si el polèmic sketch del Bestiari Il·lustrat és o no era constitutiu de delicte. Però la qüestió de si la directora del programa havia de dimitir o no és tota una altra. Encara que no fos per imperatiu legal, la seva dimissió està del tot justificada per la defensa del bon gust. Una defensa que no té res a veure amb la censura, i que segurament tingui molt menys a veure amb els límits de la llibertat d’expressió que amb la naturalesa de la televisió pública. Perquè la llibertat d’expressió es defineix, com tot, pels límits. Però aquests límits no són els de la censura, sinó els de la responsabilitat. És a dir, els que imposa el deure de respondre d’allò que s’expressa. I fins i tot de fer-ho, en alguns casos, davant la justicia. És tasca dels jutges veure si aquest és un dels casos, però la llibertat, l’auto-determinació!, no es troba en l’absència de límits, sinó la discussió sobre quins han de ser aquests límits.
Pot ser que els límits legals, com les calúmnies o les amenaces de mort, siguin suficients per evitar que els vicis de les cadenes privades es converteixin en públics, però aquests límits són del tot insuficients per jutjar què s’ha d’emetre i què no s’ha d’emetre en una televisió pública. A la televisió pública no val aquella vella distinció entre el legal i el moral, perquè pràcticament l’única justificació possible de la seva existència és la seva funció moralitzant. La seva pretensió il·lustrada de domesticar la bèstia humana per convertir-la en un bon ciutadà d’una societat lliure i democràtica. La seva funció civilitzadora. L’existència de la televisió pública se justifica, quan millor es fa, en el convenciment que la informació té un caràcter formatiu i en la conseqüent i il·lustrada pretensió de forçar una afinitat, molt més que etimològica, entre el saber i el bon gust. Il·lustrar la bèstia, exactament. Aquesta és l’única gràcia i l’únic valor que pot tenir la televisió pública, i fins i tot em sembla que aquesta és la gràcia que pretenia i que havia de tenir el Bestiari Il·lustrat.
Evidentment, es pot argumentar que aquesta pretensió és excessiva. Que qui informa no forma o que ha de procurar no fer-ho. Es pot dir que per formar ja tenim les families i que per informar en tenim prou i de sobres amb les cadenes privades. Però si volem seguir defensant la televisió pública, i ho volem fer no només perquè és la nostra, sinó perquè és bona i és convenient, haurem d’estar disposats a defensar-la, sobretot, dels propis vicis. Haurem de defensar-la d’esbiaixos ideològics i d’entreteniments banals. I haurem d’estar disposats a defensar una concepció pública del bon gust, de la urbanitat. Una concepció que tingui molt menys a veure amb l’exhibicionisme públic de la indignació moral i amb brometes covardes amb pistoles i dibuixets i molt més a veure amb la valentia que cal per prendre’s seriosament les paraules dels qui pensen diferent. Caldrà seguir defensant la valentia de projectar tota la nostra bestialitat contra les idees per evitar que es projecti contra els homes.

11.10.12

La formació de l'esperit nacional

El ministre Wert pretén “espanyolitzar els alumnes catalans”. Les seves pretensions són excessives, i excessiva deu ser també la seva confiança en la capacitat que té un govern de construir un poble a la seva imatge i semblança. Aquesta confiança és la mateixa que demostren tots aquells que, com ell, creuen que el sobiranisme català és el resultat d’un pla polític deliberat de formació en l’esperit nacional. I és la mateixa que sembla desmentir el fet que aquesta pretensió d’espanyolitzar Catalunya ja fos motiu de mofa el 1937 a l’Esquella de la Torratxa i que un govern pugui dedicar-se durant 40 anys a la formació deliberada de l’esperit nacional i fracassar en l’intent. I no necessàriament per manca de poder o de dedicació. Com que no sóc dels que creu en la superioritat intel.lectual dels catalans, em costa imaginar que, amb menys poder, i encara que fos amb el mateix interès, els governs de la Generalitat hagin tingut més èxit que el govern franquista en l’intent de modelar l’esperit nacional dels catalans. Més aviat tendeixo a creure que els pobles són més forts, més tossuts, que els seus governants i fins i tot que els seus intel·lectuals. Que tenen raons que aquests no entenen i que per això un dels principals problemes del govern és que els pobles tendeixen a ser ingovernables. Per això, especialment en una democràcia, és més probable que els governants s’assemblin al poble que no pas que el poble acabi assemblant-se als seus governants.
Dir que l’escola catalana s’ha convertit en una fàbrica d’independentistes és una ridícula exageració, perquè, malgrat les pretensions benintencionades de ministres i professors, les escoles no funcionen com a fàbriques. Els alumnes no només es resisteixen de forma constant, sistemàtica i persistent a adquirir els coneixements que se’ls pretén transmetre, sinó que, a més, es neguen de forma notòria i entusiasta a acceptar com a propis els valors o conviccions que se’ls pretén inculcar. El principal problema que es troba qualsevol pla deliberat de conformar els esperits és la resistència d’aquests mateixos esperits a ser moldejats, fins al punt que sembla que l’única manera de tenir èxit en l’intent de conformar-los és pretendre donar-los la forma que ja tenen. Així, l’única manera que l’escola sembla ser capaç de transmetre valors i conviccions als seus alumnes és transmetre’ls els mateixos valors i les mateixes conviccions que té la societat on viuen, que no per casualitat acostumen a ser els mateixos valors i les mateixes conviccions que els seus mestres, els seus pares, els seus consellers i, fins i tot!, els seus historiadors. Per superficials o equivocades que siguin. I potser també sigui aquest l’èxit de l’escola catalana. L’escola catalana no ha fabricat independentistes. Suposo que perquè fins ara cap conseller ha estat prou independentista però, sobretot, perquè tampoc hauria sabut com fer-ho. Si l’escola catalana s’ha convertit en un planter de sobiranistes, probablement és perquè des dels pares fins als consellers, a tots els nivells educatius del país, és qüestió de sentir comú que el poble català existeix i que Catalunya és la seva llar. Perquè els catalans es creuen sobirans. És una mostra més de nacionalisme banal, que té tant a veure amb les polítiques educatives dels diversos governs de la Generalitat com amb el fet que aquests governs fóssin els que eren. Entenc, i no sap com, que al ministre Wert l’incomodi que sigui així, però em sembla que no té res de sorprenent que l’escola catalana s’assembli al poble català.

4.10.12

El deure patriòtic de tenir por

Així en els homes com potser en les nacions, l'argument més noble en favor de l'autodeterminació és, precisament, la voluntat d'autodeterminar-se. La voluntat de ser lliures, de fer-nos responsables del nostre destí. I assumir la responsabilitat del nostre destí no és altra cosa que assumir la responsabilitat dels nostres actes i de les seves conseqüències. Els qui aquests dies, assegurant treballar en favor de la llibertat de Catalunya, es neguen a considerar seriosament les possibles conseqüències d'un procés d'autodeterminació fan un favor tan flac a la llibertat com el que fan a la veritat. No hauríem de tenir cap por als anomenats discursos de la por, perquè tenir por és avui dia el primer dels nostres deures patriòtics. Necessitem saber què temem per saber què és el que realment volem.
Hem de témer la possibilitat d’una intervenció policial dels col·legis electorals perquè és una possibilitat legal i real i perquè només aquest temor ens permet saber si volem o no volem convocar un referèndum il·legal i si estaríem disposats a defensar-ne la celebració, de quina manera i fins a quin punt. Hem de témer una suspensió de l’autonomia de Catalunya i una intervenció de la Generalitat perquè són possibilitats legals i reals i perquè hem de saber què caldria fer i a què estaríem disposats si es donés el cas.
De la mateixa manera, hem de témer un boicot als productes catalans i hem de témer quedar fora d'Europa i de l'euro perquè no podem deixar l'economia de Catalunya a mercè de la bona voluntat de les bones gents d'Espanya o dels governants europeus mentre no acabem de saber del cert per quins motius haurien de posicionar-se a favor del govern català i en contra del govern espanyol. Hem de témer l'aïllament polític de Catalunya perquè un poble tot sol no sempre se basta. Tenim el deure patriòtic de tenir por perquè només una consciència clara i distinta del perill fa possible que treballem, bé per evitar-lo o bé per afrontar-lo. Aquest temor és la millor guia que tenim per saber què és el que volem aconseguir, què és el que no volem perdre i quina és la millor manera d’assolir-ho i conservar-ho.
Si el què volem és la independència, la por a perdre el principal mercat de les empreses catalanes és la millor guia que tenim per fer l'economia catalana menys dependent de les eventualitats polítiques locals. I la por a quedar fora de l'euro és la millor guia que tenim per treballar en favor de la nostra ràpida integració europea i en favor d'una economia que pugui sobreviure i prosperar sense la moneda única. Fins i tot si el que volem és la independència, hem de témer les greus conseqüències que aquesta independència pugui tenir, perquè és precisament aquesta gravetat el que fa valuosa l’empresa. Els catalans tenim el deure patriòtic de tenir por perquè tenim el dret d'aspirar a una vida tranquil·la, serena i fins i tot avorrida. A una vida típicament lliure i democràtica. I perquè només en aquest temor podrem trobar la valentia necessària per defensar la nostra causa i mantenir-nos ferms en la seva defensa malgrat les seves evidents imperfeccions.