14.9.12

La incerta glòria d'una tarda de setembre

Abans que res, aquí cal adoptar la precaució dels metges, de no prendre mai el pols sense haver-se assegurat que és el del pacient que prenen i no el propi...

Virgilius Haufniensis

Terribas va citar aquella famosa frase de Joan Sales, que diu que els catalans portem 500 anys fent l’imbècil i que no hem de deixar de ser catalans, sinó que hem de deixar de ser imbècils. Em sembla que no traeixo el missatge si entenc que les paraules de Terribas venien a dir que per deixar de ser imbècils els catalans hem de ser independents. Ja sé que no ho va dir així, i que tampoc és així com va dir-ho Sales, però em sembla que ja ens entenem. És el mateix que va venir a dir Requejo, convidat per la Fundació Rafael Campalans, ara ja deu fer uns mesos. Tampoc va dir-ho així. Va dir que ell abans era idiota, no imbècil, i que ara s’havia fet independentista, no català. Però em sembla que ho entenem així perquè així és com volen que ho entenguem. I em sembla que això és terriblement injust amb els imbècils i amb els independentistes. Em sembla que tothom sap que ni la independència ni l’independentisme curen la imbecil·litat. I dir que hem de deixar de ser imbècils abans de deixar de ser catalans, o espanyols!, no ens facilita gaire les coses. Perquè, malgrat tot, deixar de ser catalans o deixar de ser espanyols és molt més fàcil que deixar de ser imbècils.
Més aviat sembla que deixar de ser imbècils és la tasca de tota una vida i que els resultats són sempre incerts. Que no sabem si deixarem de ser-ho i que no sabem què serem quan deixem de ser imbècils. Per això em sembla que l’independentisme de tota la vida s’equivoca quan presumeix d’haver deixat enrere la imbecil·litat. Perquè mai se sap i perquè no li cal. Per lluitar per la independència pot creure tranquil·lament que ahir, a Barcelona, es manifestava el poble de Catalunya. I pot comptar a tots i cadascun dels manifestants com a independentistes. Fins i tot a Duran Lleida. Pot creure que el poble de Catalunya és independentista i que l’únic que cal és que el president Mas es presenti a la reelecció amb un programa netament secessionista. Pot no preocupar-se per si això li costaria la presidència i pot donar per fet que qualsevol derrota del govern serà una victòria de l’independentisme. És per això que quan demana al president Mas que lideri el procés d’independència pot oblidar que hi ha una tensió possible entre lideratge i democràcia, una tensió que pot deixar el líder sense poble i el poble sense un govern funcional. I pot fer-ho tranquil·lament perquè, com va dir Joan Sales, “només triomfen els imbècils, els incapaços de proposar-se res d’impossible.” Potser per això tota glòria és sempre incerta.