7.9.12

Abandoneu tota esperança

És com aquella vella història d'un condemnat a cadena perpètua que passa anys i anys intentant escapar. Fa anys que excava, armat amb una paciència infinita i una cullereta de postres, el túnel que ha de dur-lo de la latrina a la llibertat. I arriba per fi la gran nit. I sembla que ja s’apropa l’hora. I quan es tanquen els llums de la cel·la el pres obre lentament la trampa. I entra el túnel amb la cullereta i amb tota una vida per endavant. I avança lentament i silenciosa pel mateix camí que ha fet tantes i tantes nits, fins al final del túnel i avui encara una mica més enllà. I finalment sembla que se’n surt. I sembla que al fons hi ha llum. I finalment sembla que la llum és d'una lot. I que se senten veus que criden l’alto i que una mà l'agafa per l'esquena. I finalment entén que fa anys que el vigilen i que la seva esperança era la seva condemna. I entén que el primer que ha de fer qui vulgui ser lliure és abandonar tota esperança. Perquè en el pitjor dels casos, l’esperança és la condemna. I, en el millor dels casos, l’esperança només genera frustració.
Quan es diu que aquest país és especialista a generar grans frustracions col·lectives, no sembla que es parli prou de les grans esperances que les generen. Ho hem tornat a veure ara, amb aquesta eterna discussió sobre la manifestació de l’11 de Setembre. Aquesta discussió, en tots i cadascun dels detalls, en totes i cadascuna de les actituds, ha tornat a posar de manifest que de tots i totes esperem més del que és raonable esperar. Sembla que s’espera que el poble de Catalunya solucioni els problemes del seu govern, que són urgents i importants, i que el govern de Catalunya solucioni les divisions i els dubtes del país, que en molts casos són tant profunds com raonables. Sembla que esperem que la manifestació, aquesta sí, aquest cop sí, canviï alguna cosa, però encara no sabem què hauria de canviar i com ho hauria de fer. Què hauria de passar perquè fos raonable esperar el govern es tornés decididament independentista o que això del pacte fiscal tingués alguna possibilitat de tirar endavant.
Si al final tot això va tan malament com sembla que ha d'anar, tampoc seria raonable esperar grans heroïcitats dels nostres dirigents, perquè les temeritats dels governs són la condemna del seu poble. I quan un govern es veu arrossegat a lliurar batalles que no sap com evitar i que no sembla que pugui guanyar tampoc hauria d’esperar trobar un poble massa predisposat als sacrificis. Sobretot en un moment on el dia a dia ja li sembla massa sacrifici i on l’aspiració a la independència cada cop té un to menys èpic, d’una conquesta de la llibertat amb sang, suor i llàgrimes. En un moment on de la independència no n’esperem tant els sacrificis, que serien grans però dignes i nobles, com els beneficis, que cada dia que passa ens semblen més grans, justos i fàcils. Però qui espera desespera i qui espera molt de molts, a més, s’ho mereix. En aquests dies, on sembla que del futur només en podem esperar la realització de les nostres més altes esperances o la condemna a la més gran de les frustracions, potser toca recordar que és precisament alliberant-nos d’esperances excessives com ens estalviem les grans frustracions. I que aquesta és la llibertat més alta a què com a homes podem aspirar.