15.8.12

Vagues de fam

Sembla que els vaguistes de fam solidaris amb el pres etarra ja són més de cent. Són molts i molt solidaris, no cal dir-ho. Però aquesta vaga de fam, molt més que una mostra de solidaritat, és un nou xantatge del món abertzale a l’Estat de dret. Perquè fins i tot quan l’èxit d’aquest xantatge no tingués més efecte que el compliment estricte de la llei i l’alliberament d’un pres en situació crítica, també aquí la naturalesa de la lluita es basa en aquella perversa lògica, que no és només etarra però que és profundament antidemocràtica, que la llei només és justa quan ens és beneficiosa. Contra aquest xantatge, un estat de dret només pot fer dues coses: repetir que no es negocia amb terroristes i aplicar la llei, sigui per deixar que el terrorista mori en família i llibertat, o deixar-lo tancat fins que compleixi la seva condemna. Però no pot oblidar que les vagues de fam no són res més que una altra forma de violència contra legalitat.
Potser la dificultat per reconèixer aquesta vaga com una nova mostra de violència té molt menys a veure amb cap mena de simpatia pel món abertzale que amb l’absoluta banalització que l’esquerra d’aquest país ha fet de les vagues de fam. Aquí un vaguista de fam és difícil de diferenciar d’un solidari a dieta. O de simples enrabiades infantils d'ara no respiro, que si mai comencen de debò només duren fins que comença a intuir-se la necessitat que tenim de respirar o menjar. Segurament la versió més grotesca que hem viscut és la d’aquella dona, la Teresa Salas, i les seves amigues, que van aconseguir els seus 15 minuts de fama amb una, la que potser va ser la primera, vaga de fam per torns de la història, concretament a favor del poble palestí i que Els matins del Cuní van convertir en un fenomen mediàtic. I és que el metge els havia dit que les vagues de fam perjudiquen greument la salut i els seus fills i familiars estaven una mica preocupats. Així que una de les solidaries no menjava una dies i quan la gana se li feia insuportable una de les seves amigues agafava el relleu i seguia la lluita una estoneta més i després una altra i una altra i torna a començar.
Com que així estan les coses no és estrany que quan l’esquerra veu una vaga de fam autèntica se la prengui en conya. Això li va passar al pobre Willy Toledo que, treballant a sou del règim castrista, feia broma amb la vaga de fam del dissident cubà Guillermo Fariñas. Segur que no és perquè sigui una mala persona sinó perquè, potser per la força del costum, no podia imaginar que Fariñas estigués disposat a arribar fins les últimes conseqüències i deixar-se morir. Perquè l’únic que dóna sentit a les vagues de fam és l’amenaça de deixar-se morir, lentament i pública, per denunciar les injustes lleis del règim. Que els nostres vaguistes no pretenguin denunciar cap llei injusta només és un recordatori del seu menyspreu per la llei justa, però certament no fa que la seva vaga sigui menys real. Si porten anys disposats a matar per alliberar una gent que encara està per veure que vulgui ser alliberada d’una tirania inexistent, ve podria arribar el dia en que estiguessin realment disposats a morir per aquestes mateixes idees.
Davant d’aquesta possibilitat, insisteixo, l’Estat ha de repetir i mostrar que no negocia amb terroristes i respondre amb les armes que li són pròpies a la nova amenaça terrorista. Contra el xantatge i la violència, l’Estat ha de respondre, ara com sempre, amb les armes que li són pròpies, amb la violència legal, per assegurar el compliment de la llei. Que en aquest cas, i si la cosa es complica i es posa lletja, pot arribar a suposar mantenir viu i pres algun dels solidaris. Per la força de la llei.