9.8.12

Poco governo

Hi ha dues escenes recents, protagonitzades per polítics, que em semblen especialment preocupants per la confusió ideològica que reflecteixen. La primera la va protagonitzar el President Rajoy al Congrés dels diputats, afirmant que a ell i al seu govern els encantaria poder triar entre fer un bé i fer un mal però que per culpa de l’anterior govern de Zapatero es veien obligats a triar entre dos mals. Bé podria ser que Rajoy no cregués això que va dir, i que ho digués només per defensar-se atacant, per recordar i exagerar la part de responsabilitat que els socialistes tenen en la situació actual. Però és possible i preocupant que Rajoy ho digués perquè ho creu així. Que ho digués perquè creu, com semblen creure tants dels nostres polítics i tants dels nostres conciutadans, que fer justícia és fer prevaldre el bé sobre el mal. I que cregui, com sembla creure tanta gent, que per fer-ho s’ha de gastar més del que ara podem gastar. Els governs comparteixen amb la seva oposició més radical la premissa bàsica que uns pressupostos més minsos no poden ser uns pressupostos més justos. I és preocupant que així sigui perquè no està clar quan podrem gastar més que ara, perquè la justícia prioritària al creixement i perquè així, limitant el debat sobre la justícia al debat sobre la futura societat justa, tendeix a oblidar-se que fer justícia té molt a veure amb intentar ajustar-se el millor possible a les condicions presents.
La segona escena és la d’aquella lamentable discussió que el senyor Nadal, del PSC, va mantenir amb alguns ciutadans a les portes del Parlament. Aquests ciutadans acusaven el Parlament i els parlamentaris d’assassins i genocides i l'únic que va ser capaç de respondre el senyor Nadal (això sí, molt indignat), és que els assassins no eren els parlamentaris, sinó el govern i les seves retallades. També és cert que el senyor Nadal podria haver fet aquestes declaracions encegat pel partidisme, però jo, que tinc una gran confiança en la bona fe dels homes en general i dels polítics en particular, crec que el senyor Nadal ho va dir de tot cor. Em sembla que també el senyor Nadal diu el que pensa. I el problema és que el senyor Nadal deu haver anat oblidant que la lògica dels esdeveniments és tota una altra. Que el que passa, aquí com a tot arreu, amb aquest govern, com amb tots els altres, és que la gent tendeix a morir i que tot el que fan els metges i els governs és intentar ajornar aquest ineludible final. Però que ni uns ni altres poden evitar-lo, perquè ni els homes ni els governs no ho poden tot.
El triomf ideològic de la socialdemocràcia ha convençut els polítics que han de fer un munt de coses, tantes coses bones com puguin, i el creixement econòmic dels darrers temps els ha convençut que poden fer-les i que cada dia en podran fer més. Però això no passa de ser una doble mentida. Perquè per molts diners que els governs siguin capaços de recaptar, mai seran capaços d’imposar el bé ni d’eradicar el mal. La seva tasca seguirà sent, com sempre ha estat, la de triar el menor d’entre els mals possibles. I perquè per molts diners que els governs inverteixin en la sanitat pública (i suposadament gratuïta) mai podran evitar que la gent mori. Perquè Déu no accepta suborns i el diable no existeix. És per això que hem de ser molt curosos amb allò que esperem i exigim que facin els governs, amb tot allò que deixem a les seves mans. Perquè en allò que els exigim és en allò mateix que en serem dependents. Això és més evident cada dia que passem de crisi. I per això és cada dia més evident que hem d’intentar protegir-nos de la debilitat de l’Estat tant com de la seva fortalesa. Un polític que no tingués gaire a perdre a les properes eleccions podria convertir aquesta evidència en un lema de campanya tan liberal-conservador com: "menys impostos, més responsabilitat".

2 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

I tant que existeix el diable!
El que s'esdevé és que té un trastorn esquizoide i es creu Déu, amb la qual cosa els pobres humans mai no podem estar segurs de qui és el destinatari de les nostres pregàries. Potser això explica les paraules de Rajoy. Les de Nadal són inexplicables.

claudio ha dit...

¡Muy bueno lo de Teresa Salas! No me había enterado. Lo que me pierdo por no escuchar las emisoras del Moviento.

Ya de paso, le dejo algo en relación al asunto de los héroes y los leotardos.

Conservatives used not to believe people were in need of that kind of saving. Conservatives, at least of the American variety, used to have faith in the people to save themselves. Their heroes were not of the Super- variety but regular guys like Gary Cooper’s Sergeant York or John Wayne’s Sergeant Stryker in The Sands of Iwo Jima, guys whose rising to the occasion inspired others to do likewise but who didn’t give themselves airs — let alone run around in a mask and a rubber suit and the coolest vehicles in town.

http://www.jamesbowman.net/reviewDetail.asp?pubID=2185