2.8.12

L'engany d'Ernest Maragall

La decisió d’Ernest Maragall de votar per lliure i en contra del seu partit ha reobert el vell debat sobre la llibertat de vot dels diputats. Sembla que aquesta és l’última versió de la titànica batalla que lliuren els autèntics demòcrates contra la suposada tirania de la partitocràcia. I sembla ser que Ernest Maragall, al no tenir cap intenció d’abandonar l’escó ni el partit, està cridat a convertir-se en el proper màrtir d’aquesta noble causa. Jaume Collboni ja va instar-lo a “reflexionar” sobre el seu paper com a diputat del PSC, i el partit l’ha amenaçat amb una sanció disciplinaria que podria acabar amb la seva expulsió del grup parlamentari.
Tot aquest enrenou podria llegir-se en clau merament interna, com una nova lluita pel poder dins el partit. Una nova guerra entre aquell sector catalanista que se suposa que hi ha dins el PSC i el sector dels dirigents més propers al PSOE. Qui sap. Potser és cert que també a can socialista s’apropa l’hora de la veritat i que aviat veurem un partit clarament dividit entre sobiranistes i centralistes. Si aquest fos el cas, jo diria que els partidaris del sector catalanista i els que esperen que tingui un paper destacat en el nou “escenari nacional” potser s’haurien de preocupar de veure Ernest Maragall tan sol dins el PSC.
Però sembla que el que fa tan interessant el cas Maragall no és només això, sinó que ens presenti l’enèsima oportunitat de plantejar les autèntiques reformes de fons que se suposa que es necessiten per millorar la qualitat de la nostra democràcia. És una nova oportunitat per discutir sobre la reforma de la llei electoral i per portar aquesta discussió cap a les llistes obertes que, segons diuen, és el que vol tothom menys qui ho hauria de voler. I se'ns presenta com una oportunitat de fer-ho perquè el cas Maragall ha tornat a posar de manifest que els diputats i l’opinió publicada comparteixen la creença de fons que els “representants del poble” es deuen abans al seu poble i a la seva consciència que al seu partit. Com molt bé saben els caps de llista i els líders del partit, que són els que realment es juguen el càrrec i el sou en cada decisió i en cada elecció, això està molt lluny de ser cert.
Si les democràcies on els diputats responen directament davant els electors són democràcies més o menys sanes i més o menys fortes que la nostra és una cosa que es pot discutir. Però en la nostra democràcia, els que responen dels seus actes i les seves decisions davant la ciutadania no són els diputats, sinó els partits. I en una democràcia com la nostra, els diputats no estan al Parlament en representació dels seus electors ni, encara menys, de la seva consciència. Maragall, com tots els altres diputats, està al Parlament en representació del seu partit, i és el partit qui respon dels seus actes davant la ciutadania. Saltar-se la disciplina de vot enlloc de deixar l’escó i el partit no és només presumir d’independència de criteri, sinó d'enganyar els electors i els dirigents als qui deu el càrrec i el sou. És situar-se en aquella zona fosca del sistema on el polític no ha de respondre dels seus actes davant el poble.

Article publicat a El Singular Digital