6.7.12

"Juli Cèsar"

En temps de desorientació, temps en què sembla que les grans veritats ja no són tan grans ni tan veritables, tornem als clàssics amb la voluntat de retrobar el camí perdut gràcies a la seva antiga saviesa i la seva aparent simplicitat. Això costa d'entendre a aquells apologetes del tot està per fer i tot és possible que trobem ara pertot, a tots aquells que creuen que tot problema que és nou per a ells és nou per a la humanitat i que per això no té més solució que la que siguin capaços d'idear. Penso en aquells que davant la crisi econòmica demanen una nova economia, o que davant la suposada crisi de la democràcia parlamentària demanen una nova política, com si la política i l'economia no la féssim sempre els homes i com si els homes no fóssim sempre els mateixos. Són aquells que pretenen parlar en nom del poble però que més aviat sembla que el que voldrien, com en el poema de Bertold Brecht, és dissoldre'l i escollir-ne un altre més semblant a l'alta concepció que tenen d'ells mateixos. Però encara que la saviesa antiga sigui, com molt bé saben reconèixer, manifestament insuficient per resoldre els problemes del present (per no parlar dels problemes sempre presents), aquesta saviesa sol ser el millor punt de partida per aprendre a conviure-hi. Potser és per això, per la necessitat de partir d'algun lloc i per la inevitable constatació que aquest lloc ens ve donat, que al final podrem reivindicar la utilitat dels estudis humanístics i la seva importància en les societats modernes. Potser no per educar les masses, però sí per educar les elits en una discussió que ja és seva sobre uns problemes que ja són els seus.
Com molt bé ens recordava fa pocs dies Jordi Llovet a El País, el Juli Cèsar de Shakespeare és una d'aquestes grans obres del passat que hem de llegir per intentar il·luminar el present. Per entendre, per exemple, que un dels principals problemes de les nostres societats és "la frivolitat i el caràcter voluble de la massa". Aquesta volubilitat es mostra en una de les escenes més cèlebres de l'obra de Shakespeare quan Brutus, després de matar Cèsar, va a la tribuna per convèncer la massa que Cèsar havia de morir perquè Roma pogués viure. Que calia desfer-se de qui Roma volia fer rei perquè amenaçava de convertir-se en tirà. El discurs de Brutus és sincer i ben elaborat i la massa el creu i l'aplaudeix agraïda. Però la comprensió i l'agraïment duren el que triga Marc Antoni a pronunicar el seu discurs. La massa es mostra voluble, però no perquè no sàpiga en què creu, sinó perquè no sap quina és la millor manera de defensar-lo. Els governants, ens ho mostra Shakespeare, creuen el mateix que ella i tenen el mateix problema. Corren el risc de cometre els mateixos errors de la massa perquè comparteixen les seves mateixes conviccions i les seves mateixes incapacitats. Els governants i la massa, Brutus, Marc Antoni i els romans, creuen fermament en la prioritat del bé comú sobre el bé individual. Creuen que és just que un home mori per un poble, però mai que un poble mori per un home. Que qui amb el seu èxit condemna a la societat a la perdició ha de ser castigat. Però ni per uns ni per als altres és fàcil saber qui mereix la mort i qui el més alt reconeixement. I en aquesta lluita per fer justícia i salvar la llibertat i defensar el bé comú se'ns mostra una cosa que en tota democràcia és urgent reivindicar, i és que en política les discussions sobre el bé comú poden ser tan sinceres com acostumen a ser apassionades. Que no tothom que parla en nom del bé comú ho fa per dissimular un interès personal. I que no tothom que vol defensar l'interès públic vol fer-ho de la mateixa manera ni sap com fer-ho de la millor manera possible. Això és el que aprenem de Brutus, que es nega a matar Marc Antoni per a no convertir un sacrifici en una matança i que per evitar la matança acaba provocant una guerra. Amb pitjors actes i intencions menys nobles, Brutus podria haver fet un millor servei a Roma i fins podria haver salvat la seva vida. Però el que es fa evident és que mai podria haver fet amb Roma el que li sortís de la barretina. Perquè ell, com els nostres polítics, no sabria com fer-ho. I perquè Roma sabia el que volia i sabia el que no volia i es podia equivocar creient promeses falses o excessives, però mai contràries a la seva voluntat ni al que considerava que era el seu interès. Roma sabia que volia viure en pau i en llibertat i sabia per tant que no volia la tirania. I per això fins i tot va ser capaç d'entendre, encara que només mentre Brutus parlava i fins que va callar, que la tirania és dolenta fins i tot quan cau en bones mans. Serveixi el seu exemple com a mesura de precaució envers aquells que, pel nostre bé i amb les millors de les intencions, reclamen recuperar un poder que la política mai ha tingut i del qual no presenten uns límits massa clars. Com que la tirania dels homes bons no és necessàriament millor que l'anomenada tirania dels mercats, segueix sent millor "que el diable infernal mani a Roma que haver de suportar a un tirà".

8 comentaris:

claudio ha dit...

Supongo que ya lo conoce, pero, como decimos en catalán, par siunca.

http://interclassica.um.es/var/plain/storage/original/application/ee866d666269d473078aa1ec4c84d9be.pdf

Ferran Caballero ha dit...

Claudio!

No lo conocía, mil gracias! Espero encontrar un momento para leerlo con calma. Y espero encontrar otro momento para unos vinos y unos quesos. Estaré todo el verano encerrado por aquí, así que algun rato podríamos encontrar, ¿verdad?

Abrazos!

lola ha dit...

I una estona de bona conversa. Si tira endavant, digueu-m'ho.

claudio ha dit...

Yo tampoco me muevo de aquí este verano. Así que, si les apetece, espero que cuenten conmigo.

Ferran Caballero ha dit...

Assaltem el vins i divins algun vespre de la setmana vinent?

claudio ha dit...

Por mí, hecho. Sólo necesito me indiquen día y hora. Y si alguien precisa transporte, claro.

lola ha dit...

Perfecte. Inaugurem una tradició estiuenca.
Ferran, digues tu el dia i l'hora. La setmana vinent sóc a casa, quasi al costat dels vins divins.

Ferran ha dit...

Mmmmmhhhh !
Vins divins i formatges???.
Casi estic per apuntar-m'hi