12.7.12

En defensa del dubtós

Un dels principals problemes que ens trobem a l'hora d'afirmar el progrés en qüestions de moral i justícia és la dificultat, potser la impossibilitat, de situar-nos en un lloc neutre de la història, potser al seu final, des d'on poder jutjar la situació de forma imparcial. Quan parlem, per exemple, de drets socials, ens seria molt útil tenir una llista completa de tots aquells drets que hem estat cridats a anar reconeixent a mida que progressem com a societat. Drets de les minories religioses, dels homosexuals, de les dones, dels treballadors, de les dones treballadores, etc. Perquè si no volem confondre el progrés social amb la simple explicitació de les nostres conviccions particulars en les nostres lleis particulars, hauríem de tenir més clar del que seria honest tenir-ho quina és la societat justa, la millor societat per a tots els homes i tots els temps. Només així podríem saber si el que estem fent realment és avançar cap a la realització d'aquesta societat, si estem progressant i som la punta de llança de la humanitat, o si tot el que estem fent, que tampoc no és poc, és realitzar la nostra propia concepció de la societat justa. Una concepció que hauria anat canviant i que seguiria canviant amb el temps. Canviant, i no només progressant. Per això és molt més fàcil entendre què pugui significar el progrés en qüestions científiques o tècniques que en qüestions ètiques o legals. Perquè és més fàcil imaginar un ramader de la tribu dels Himba interessat a curar-se el mal de queixal o a millorar el control de natalitat de les seves vaques que a reconèixer una cosa que es diu dret, i que desconeix, per un col·lectiu que es diu homosexual i del qual tampoc té noticia, a una cosa que es diu matrimoni i que tampoc s'assembla gaire al que ha vist de més semblant. Perquè el progrés no només és fràgil i reversible, sinó que també és dubtós.
Però la dificultat per reconèixer el matrimoni homosexual com un progrés obvi no deriva només de la dificultat de reconèixer l’evidència del progrés en cap canvi legislatiu, sinó de la dificultat de reconèixer que el tipus de contracte entre dues persones del mateix sexe que coneixem com a 'unió civil' encaixa en la definició de matrimoni. Aquest és un problema diferent al de si aquestes dues persones poden o no poden viure juntes, poden o no poden dormir juntes, adoptar juntes o si han de poder o no han de poder signar aquest contracte. Perquè un dels principals problemes que té la defensa del matrimoni homosexual com un progrés social és que es basa en l'argument que els homosexuals eren, fins a l'aprovació d'aquesta llei, ciutadans de segona, privats d'un dret que sí que tenien tots els altres membres de la societat. Aquest és un argument falaç, perquè, de fet, el que en el fons ha canviat amb aquesta llei no és el dret dels homosexuals al matrimoni sinó la definició de matrimoni. Els homosexuals podien casar-se, com saben molts homosexuals que així ho havien fet. El que no podien fer, bàsicament perquè durant molt de temps això no tenia cap sentit, era casar-se amb una persona del seu mateix sexe. Com han entès fins i tot els més homòfobs dels nostres demagogs, tampoc els heterosexuals tenien dret a casar-se amb les seves mascotes. I no era per cap tipus de discriminació respecte als homosexuals ni respecte a les mascotes, sinó simplement per la manera d’entendre el que és el matrimoni. Ara anomenem matrimoni a uns contractes que poc tenen a veure amb el que tradicionalment s'entenia com a matrimoni. Però encara que alguns crítics l'acabin de descobrir, aquest no és un problema nou. És un problema tant vell com el matrimoni civil. I el problema de molts d'aquests crítics no és que critiquin els matrimonis homosexuals per pervertir el matrimoni o, encara pitjor!, per pervertir el llenguatge, sinó que no estiguin disposats a condemnar igualment tots els 'matrimonis civils'. Perquè cap d'ells és ben bé una promesa d'amor i fidelitat davant Déu i l'església. Cap d'ells jura davant l'altíssim dedicar una vida conjunta d'esforç i sacrifici per crear i mantenir el millor entorn possible pel desenvolupament dels fills. I això no vol dir que falti el compromís, ni que falti la voluntat, ni que faltin la fidelitat, l'amor o els fills. Vol dir, simplement, que falta Déu. I vol dir, simplement, que falta l'esglesia. Vol dir, per tant, que el que passa en una església quan dues persones es casen no només no és el mateix sinó que és fonamentalment diferent al que passa a l'ajuntament quan dues persones 'es casen pel civil'. I a mi em sembla raonable que dues coses diferents tinguin noms diferents. Això no treu que jo sóc tant amic dels meus amics homosexuals que per ells estic disposat a oblidar Déu i fins i tot l'església i a reconèixer, encara un altre cop, la prioritat de la convivència sobre la veritat i a anomenar matrimoni homosexual el que fan dos homosexuals quan diuen que es casen. Però em sembla que tenim el deure, o com a mínim el dret, de reconèixer que això és precisament el que estem fent quan defensem coses tant dubtoses com el dret al matrimoni homosexual.