20.7.12

Dòping, ètica i esport

És temps de Tour i temps de Tour és temps de dòping. Com cada any, un ciclista ha hagut d’anar a declarar a una comissaria francesa acusat de dopatge. I, com cada any, això ha reobert el vell debat sobre el dòping en l’esport. És un problema que es planteja per la dificultat (imagino que creixent) de detectar els nous fàrmacs i per la conseqüent sospita que cau sobre qualsevol vencedor, que pel simple fet de ser-ho es converteix automàticament en sospitós d’haver enganyat els controladors. Davant d’aquesta situació, alguns critiquen la “hipocresia del prohibicionisme”, que beneficia els més espavilats o els més ben assesorats, i defensen la total desregularització del dopatge. O, com a mínim, una regularització que tingués com a única finalitat preservar la salut dels esportistes.
Aquesta és l’opinió d’Andy Miah i de Julian Savulescu. En una recent entrevista a La Contra de La Vanguardia, l’eticista olímpic Andy Miah presentava el cas de Lance Armstrong com un cas on possiblement la farmacologia hauria anat més enllà de la seva funció terapèutica. De ser així, Armstrong no hauria guanyat els tour malgrat el càncer, sinó gràcies a la medicació que prenia per superar-lo, que li hauria atorgat un avantatge il·lícit sobre els sues competidors. En lloc de defensar la prohibició d’aquesta mediació, Miah simplement reclama més transparència i menys persecució. Una transparència que seria de gran utilitat, no només per saber què prenen realment els esportistes, sinó perquè fer-ho públic suposaria una gran oportunitat de millora de “la nostra medicina i la nostra qualitat de vida”. Per la seva banda, Julian Savulescu, director del Uehiro Centre for Practical Ethics a la Universitat d’Oxford, creu que s’haurien de suprimir els controls i permetre als atletes prendre el que vulguin mentre fer-ho no perjudiqui la seva salut. Fent referència al famós EPO, Savulescu afirma que el problema no estaria en si un atleta n’ha pres per tenir més glòbuls rojos, sinó en la quantitat de glòbuls rojos que tingués a la sang, perquè un excés seria perjudicial per a la seva salut.
És cert que aquestes solucions ens estalviarien molts problemes, però no haurien de servir-nos per oblidar que el problema del dopatge no afecta només els esportistes i les condicions de justicia de les seves competicions, sinó a tota la societat. Perquè els dilemes ètics són dilemes polítics. I perquè, si una societat defineix el seu caràcter per allò que admira i reverencia, no hi ha dubte que la societat contemporania es defineix en l’admiració als seus esportistes. Si els esportistes són els exemples a seguir i és previsible que ho segueixin sent, hem de fer tot el possible perquè siguin exemples dignes. Hem de fer el possible per fer-los exemplars. Només fent dignes d’admirar aquells que de fet ja admirem podrem fer que els valors que omplen els nostres discursos siguin també els que guien les nostres accions. Una societat que pretén definir-se per la meritocràcia, per la igualtat i el respecte o per la cura de la salut, que només en la mesura en què és una cura de si inclou la cura del propi cos, ha d’estar disposada a aprofitar el valor educatiu de l’esport i a demanar als seus referents que es mostrin a l’alçada de la seva situació.
És cert que una societat pot intentar forjar-se amb uns altres valors, com per exemple els valors de la prudència i la moderació en el consum de drogues o fins i tot en el valor de l’èxit per sobre de totes les coses. Però el que no pot fer sense caure en la més flagrant de les hipocresies és defensar una cosa i promoure la contraria. Tots hem vist com mocosos molt aficionats al futbol i extraordinariament ben dotats pel joc acaben sent adolescents ganduls i viciosos, potser perquè tothom elogiava el seu talent i ningú el seu esforç. Alguns hem tingut la sort de veure com nens rabassuts i maldestres es convertien en joves forts i en esportistes exitosos, potser perquè es van veure obligats a creure més en la constància del seu treball que en l'ajuda del seu talent natural. Potser alguns hauran tingut la sort d’aprendre alguna lliçó valuosa del seu exemple, alguna lliçó sobre això que anomenem esperit de superació i meritocràcia, perquè l’esport és un entorn privilegiat per transmetre aquests valors. I potser per poder aprendre aquesta lliçó necessitem poder creure en aquest exemple.