30.6.12

Sortu, la llei i les formes

El millor aspecte de la legalització de Sortu, potser l’únic bo, és que confirma que la seva legalitat és possible. És cert que això està molt lluny de ser una prova definitiva de la independència del poder judicial espanyol, però una situació en què els tribunals i els jutges discrepen, i on decideixen, en nom de la mateixa llei, que dins l’esquerra abertzale hi pot haver partits legals i il·legals és una situació plenament compatible amb la separació de poders que es considera condició sine qua non de l’Estat democràtic. És una decisió que sembla adequada tant a l’esperit de la llei com a la seva lletra, que és el mínim que podem exigir a una decisió judicial en un Estat democràtic. I quan les decisions que prenen els jutges són compatibles amb aquest requisit bàsic, ni la seva tasca ni el seu sentit ni la seva importància han de posar-se gratuïtament en dubte. No cal dubtar cada vegada del sentit i la importància que té per a una democràcia l’existència de la Constitució i, en lògica correspondència, d’un Tribunal que vetlli per la seva protecció. Per la protecció dels ciutadans davant la tirania de la majoria. Davant, precisament, d’aquells que pretenen obtenir a les urnes el domini total sobre les lleis i els homes del que les urnes ens han de protegir. És d’aquesta gent de qui ens protegeix la Constitució, i és d’aquesta mateixa gent de qui pretén protegir-nos la Llei de partits.
Així que ni aquesta sentència posa en dubte el sentit de la Constitució i el TC, ni aquesta llei posa en dubte el caràcter democràtic de l'Estat Espanyol. Això no vol dir que tot Estat democràtic hagi d'il·legalitzar els partits que no respecten les normes del joc democràtic sinó, simplement, que tot estat democràtic ha de defensar-se dels seus enemics de la millor manera que pugui i que tots els Estats democràtics troben dificultats similars a l'hora d'indentificar aquests enemics. Per això amb els nous partits de l'esquerra abertzale ens passa una cosa semblant al que passa a altres països d'Europa amb els nous partits d'extrema dreta. Es tracta, bàsicament, de la dificultat de reconèixer-los qualsevol novetat, perquè estem convençuts que aquest presumpte canvi no és més que un rentat de cara. Que darrera les noves aparences hi ha la mateixa realitat de sempre. I és precisament aquesta dificultat per distingir el demòcrata discrepant de l’enemic existencial el que ens impedeix trobar la manera més eficaç de protegir la democràcia. Ens neguem, per exemple, a reconèixer que qui parla com un demòcrata, vesteix com un democràta i es presenta a les eleccions com un demòcrata pot, en realitat, no ser res més que un demòcrata que simplement no ens agrada perquè ens neguem a reconèixer que en democràcia el fons és la forma. Seria una molt bona notícia que la llei hagués reconegut aquesta realitat i hagués governat per sobre dels homes, recordant que la seva existència no és una excepció a la democràcia sinó el seu millor garant.