15.6.12

Per què Grècia?

La possibilitat que Grècia surti de l’Euro és, certament, molt més que un contratemps econòmic i polític per Europa. Amb Grècia, Europa es juga la seva identitat i el sentit del seu projecte, perquè l’esperit d’Europa neix i viu en el diàleg entre Atenes i Jerusalem i només en aquest diàleg troba la seva raó de ser. Europa és aquest diàleg i, com molts dels qui se'n proclamen orgullosos hereus ens recorden aquests dies, aquest diàleg és impossible sense la veu d’Atenes. Sense Atenes, sense el que Grècia representa, Europa simplement no podria saber què és ni què defensa.
Però no podem donar per suposat que sabem quina és l’autèntica veu grega. No podem donar per suposat que la veu del govern grec sigui la veu de la Grècia que anuncia els ideals europeus. Ni podem donar per suposat que sabem quins són els ideals que la veu autènticament grega hauria d’anunciar. I el cas és que ho fem. Donem per suposat que aquesta és una veu que s’alça en favor d’Europa, en qualsevol forma i situació, sempre que aquesta sigui una Europa unida políticament i ara sembla ser que també econòmicament. Però el fet que Europa es constitueixi no tant per aquest diàleg sinó en aquest diàleg demostra, precisament, que l’autèntic sentit del seu projecte sempre està per determinar. Que l’Europa on es troben la filosofia i la política, l’esperit humanista i el materialisme econòmic, és sempre un projecte en construcció i que segurament no pot ser res més que això.
Com bé diu Mario Vargas Llosa en un article recent sobre aquesta mateixa qüestió, de Grècia, dels diàlegs platònics, de fet, en podem aprendre que "conversar és la manera més civilitzada de conviure". I si estem disposats a aprendre això i a conviure així no podem oblidar que tot diàleg que es pretengui autèntic només és possible entre persones que confien les unes en les altres. Que confien en la veracitat de les seves paraules. Actualment, Grècia és el país europeu que està més allunyat d’aquest esperit socràtic. Grècia és una caricatura d’aquella Grècia que considerem que és ella mateixa, de la mateixa manera que una Europa sense Grècia seria una caricatura de si mateixa encara que només fos perquè sempre som una caricatura de les nostres millors possibilitats. També aquesta és una lliçó grega, i també aquesta és una lliçó que pot ser bo aprendre. Tot diàleg polític és una negociació i tota negociació no és més que una caricatura dels diàlegs socràtics en els que voliem enmirallar-nos. La Unió Europea n’és un dels exemples més evidents.
Així doncs, quin és l’autèntic missatge que Europa ha de considerar seu? Quin és l’ideal que Europa ha de fer seu? No hi ha als diàlegs platònics cap indici que aquest ideal regulador de la política europea hagi de ser la integració política i econòmica dels estats-nació europeus. I, per tant, tan autènticament europeu podria resultar ser aquest missatge com el d’una defensa d’una sana convivència i d’un diàleg sincer entre homes, estats i monedes. Si ens decidim a reconèixer la convivència en el diàleg com l’autèntic llegat europeu, com l'autèntica identitat d’Europa, haurem d’acceptar que la sortida de Grècia de la Unió monetaria és tant perillosa per la viabilitat d’aquest projecte com la seva continuïtat en l’euro. De fet, tampoc Jerusalem és part constituent del projecte polític i econòmic d’Europa i sense ell tampoc seria possible el diàleg que li dóna sentit. I si aquest diàleg és el que hem de mantenir, l’autèntica amenaça pel projecte europeu, l’autèntic perill que hauriem d’evitar, seria en realitat el de donar-lo per tancat, donant per exemple per suposat que el camí de la història té una direcció determinada i que tot contratemps en el camí no és per això res més que una pèrdua de temps. Potser resulti que l’autèntic diàleg és aporètic i que per això la construcció europea és i ha de seguir sent un procés interminable.