10.6.12

Estat i caritat

Comparteixo bona part de les crítiques a la Marató. Crec que la lluita per coses com la pau i la justicia o contra coses com la pobresa o la guerra corre un gran risc de no servir per gaire més que per tranquil·litzar consciències. Però celebro que, com a mínim de tant en tant, la tranquil·litat de consciència no surti gratis. Que qui vulgui presumir davant del mirall de tot el que bé que fa sense necessitat de moure’s del sofà hagi de pagar-ne el preu, encara que sigui simbòlic. Amb els qui no puc estar d’acord és amb els qui critiquen la Marató perquè condemnen la caritat. Amb aquells que fins i tot la troben indigna i creuen que els ciutadans no haurien d’assumir una tasca que, segons ells, correspondria en exclusiva als poders públics. Em sembla que la posició d’aquests que parlen en nom dels necessitats és ofensiva per paternalista i per hipòcrita. Paternalista, perquè es parla en nom dels necessitats i en nom seu es reivindica un orgull en la pobresa que pocs estan disposats a voler per a ells mateixos. I hipòcrita, perquè aquesta caritat que rebutgen dels donants voluntaris no només l’accepten sinó que fins i tot l’exigeixen dels governs al considerar que aquesta és la seva principal obligació, en qualsevol moment i circumstància.
Aquesta hipocresia és en realitat un excés d’orgull. És per no haver-se de sentir mai en deute, per no haver de donar mai les gràcies, que consideren que donar al qui no té és just i obligatori quan ho fa el govern i humiliant i estructuralment violent quan ho fan els seus conciutadans. Potser la Marató té poques virtuts, però entre aquestes virtuts hi ha la de recordar-nos que els diners amb què comprem la justícia i la pau social sempre surten d’alguna butxaca. I que, per tant, sempre hi ha algú a qui devem un moltes gràcies pel que rebem. Si rebutgen la caritat és perquè no volen estar en deute amb ningú. I els passa el que passa en aquells àpats multitudinaris, on ningú pregunta tot això qui ho paga perquè tothom prefereix no haver de buscar-lo per donar-li les gràcies. És per no sentir-se en deute, per no saber-se en deute, que es prefereix viure de les ajudes d’un govern (que és ànonim perquè és de les lleis i de la burocracia) que de la generositat d’unes persones que fins i tot podrien demanar que ens féssim dignes del que rebem. Però que no ens sentim en deute no vol dir que no ho estiguem. De fet, estem en deute fins i tot pel terra que trepitgem. I encara que sigui molt molest i molt poc pràctic haver de donar les gràcies cada cop que ens creuem amb algú que paga més impostos que nosaltres, el cas és que sempre hi ha algú que paga i que l’única diferència entre pagar a governs o pagar a maratons és la de fer-ho per obligació o per devoció.
Per assenyalar aquesta diferència fonamental i per defensar que una societat basada en el donatiu voluntari era moralment superior a una basada en la recaptació impositiva forçosa, Peter Sloterdijk va provocar l’escàndol d’una societat convençuda, amb el vell Proudhon, que tota propietat (aliena) és en primer terme un robatori i, amb els vells tòpics economicistes, que tot ciutadà és un ’homo economicus’ que només busca enriquir-se a costa dels altres. Es va considerar que el seu model, que ens apropa perillosament al dels Estats Units (on el donatiu es considera gairebé un segon impost), trencava amb la solidaritat social que presumptament caracteritza les societats europees democràtiques i que seria l’origen i el fonament de l’Estat del benestar. Em sembla que aquest discurs només pretén fer passar la necessitat per virtut i que, com diu Julio Camba, la qüestió és que aquí “segueix considerant-se l’Estat com una entitat la missió de la qual consisteix en subvenir a totes les necessitats dels ciutadans, per tal que aquests puguin cultivar el seu individualisme sense haver-se d’entendre mai amb ningú en una relació de major o menor dependència”. En el fons, el que no entenen els crítics de la caritat és que del que es tracta és de reivindicar un clima de generositat civil per tal la llei només hagi d’arribar allà on no arriba l’amistat entre els homes. De reforçar aquesta amistat perquè els lligams entre un ciutadà i els seus iguals sempre són més forts que els lligams entre el ciutadà i l’aparell burocràtic del seu Estat. I l’actual situació hauria de servir-nos per recordar la importància de preservar-los i de preservar la caritat, encara que només sigui per no deixar els ciutadans més necessitats a mercè de les febleses de l’Estat.