2.6.12

En defensa del pessimisme

Ja fa massa temps que alguns polítics i alguns periodistes benintencionats dediquen molts esforços a la teràpia de masses per ajudar-nos a recuperar l’optimisme que vam perdre quan vam començar a ser conscients que la realitat no estava a l’alçada de les nostres esperances. És tan evident que aquesta teràpia no funciona gaire bé, que potser hauriem de començar a preguntar-nos si cal que funcioni o si resulta que l’optimisme que ens ha portat a l’actual situació pot no ser el millor aliat per sortir-ne.
Com mostra el fet que fins i tot els que s’atreveixen a qualificar aquesta crisi de sistèmica no poden deixar de considerar-la com a passatgera, la nostra època sembla caracteritzar-se per un optimisme sistèmic. I d’aquest optimisme ve aquesta crisi. Ningú hipoteca el seu futur endeutant-se per comprar res que no pot pagar i que no necessita amb gran urgència si no està més convençut del que sempre es pot estar que demà serà més ric del que és avui. En altres èpoques, l’escassetat i la precarietat es consideraven les condicions naturals de la vida humana. I és cert que la nostra època té bons motius per celebrar que aquesta ja no és una situació necessàriament permanent, però encara no n’ha trobat cap per oblidar que la situació de prosperitat no és mai definitiva. Volem curar-nos del pessimisme, però potser el pessimisme és la cura.
Un pessimisme tant públic com privat, basat en la consciència d'entendre aquell fonamental principi de la termodinàmica segons el qual tot tendeix a empitjorar. I que per això aquesta decadència és tot el que ens és permès esperar. Aquesta consciència de la permanent decadència dels afers humans, de la corrupció intrínseca que els amenaça i de la situació sempre precària i fràgil del present és precisament l’única cosa que ens pot empenyer a tenir-ne cura.
Les societats modernes aspiren a la prosperitat com els homes a la felicitat. I com que aquesta aspiració no coneix límits, ni uns ni altres semblen saber amb gaire precissió a què aspiren. Per això els nostres homes no són mai prou feliços i per això els nostres estats estàn condemnats a endeutar-se sense saber gaire fins on perquè busquen una prosperitat social que no coneix límit. I per això mateix aquelles paraules de Schopenhauer valen tant per la política com per la vida: “el millor mitjà per no ser molt infeliç és no pretendre ser molt feliç”. Tant en els homes com en els Estats, la modèstia és la millor manera de no deixar-se sorprendre per la decepció. Han de fer poques coses per poder fer-les bé. I les han de fer amb la consciència que les més grans coses que han fet mai les han fet amb la consciència que tot és sempre susceptible d'empitjorar i que no ens és permès esperar res més que sang, suor i llàgrimes.