22.6.12

Crítica de la violència

Quan encara es parlava més de l’atur que de la banca, s’acostumava a dir que en realitat hi havia molta menys gent sense feina de la que constava a les xifres oficials perquè, si no, ja hauria esclatat el conflicte social amb què ens amenaçaven els sindicats. Però, malgrat tot, molts s'han estranyat del paper pràcticament anecdòtic que ha tingut la violència en una crisi que tothom considera d’una enorme gravetat. A Espanya, aquesta violència pràcticament s’ha limitat als esclats puntuals i rituals a Barcelona, i Europa no n’ha conegut gaire més que la de la plaça Syntagma d’Atenes, ara ja fa uns quants dies. Tot sembla indicar que la gent que no té feina té encara altra feina que cremar contenidors. 
La poca presència i l’escassa importància de la violència és tan característica d’aquesta crisi com d’aquesta època. Tota violència és un instrument, un mitjà per aconseguir un determinat fi. És per l’adequació a aquest fi, per la seva capacitat d’apropar-lo, que els seus possibles autors en jutgen l’èxit i la conveniència. Tota violència troba la seva raó de ser, o bé en la defensa de la llei i en la lluita per la seva preservació, o bé en la lluita contra la llei i per la seva substitució. Fins i tot la violència cega o nihilista, la violència literalment sense sentit, serveix, encara que de forma inconscientment, a l’establiment d’un nou ordre. Però com que el que és característic d’aquesta crisi és que el que es vol aconseguir és la preservació del que es (creia que es) tenia, la violència es mostra com un instrument, com a mínim, inútil. I és en aquest punt que la violència dels miners mostra la seva particularitat, perquè encara que la violència no pugui servir per salvar el sistema és tristament cert que pot servir per salvar la situació d'uns quants miners. D'altra banda, potser és aquesta mateixa situació, que fa que tota violència que amenaci amb fonamentar un nou ordre sigui considerada condemnable, la que fa que qualsevol intent per reformular el desordre rebi l’inadequat qualificatiu de violent, de violència sistèmica.
Aquesta situació, en la qual tota oposició és en nom de la conservació, és especialment inquietant per al progressisme, que considera que la seva tasca és la de dirigir-nos cap al futur i que el final de la història no és més que el final de la seva història. El progressisme se sent especialment desorientat en l’absència de perspectives de progrés. Però, com va dir Walter Benjamin, a vegades la tasca del progressista és precisament la de posar fre a la història. Potser perquè la historia, allò que se’ns presenta com a progrés, no és altra cosa que l’acomulació de catàstrofes, d’episodis de violència que han anat substituint un desordre per un altre. El final de la història pot entendre’s, com sovint s’ha fet, com el final de la necessitat de la violència per aconseguir fins dignes de perseguir-se perquè la violència ja no era un mal menor quan tots els fins dignes de ser perseguits podien perseguir-se dins la democràcia liberal. L’escassa violència de la situació present permet suposar que si la violència no passa per ser un mal menor és pel triomf generalitzat de la convicció liberal segons la qual la violència no pot servir per combatre cap mal perquè la violència és simplement el pitjor mal, el pitjor que ens podem fer els uns als altres.

1 comentari:

claudio ha dit...

En cierto modo podemos ver a la violencia como un método, un medio de alto coste para el que la practica: riesgo, esfuerzo,...
Aquí, como en otras cosas, el progreso de la técnica ha bajado notablemente la inversión necesaria para obtener rendimientos. Así, el 15M o el Occupy han conseguido grandes movilizaciones 'low cost'.
Si la cosa no va a más es quizás porque aún vale lo de que no se hace una revolución mientras se tenga algo que perder ni una contrarevolución en tanto se disponga de margen que ceder.

PS: Con este calor, el queso se está poniendo rancio. A ver qué hacemos.