11.5.12

Pereat mundus

En un article al seu blog del diari Ara, el neonarodista Guillem Laporta declarava la seva preferència per François Hollande a les passades eleccions franceses, perquè, “aquest reguitzell de propostes destinades a multiplicar la despesa, posar traves a la contractació i augmentar els impostos és la perfecta bomba de rellotgeria que estàvem esperant els qui creiem en el desmantellament de la Unió Europea”. Laporta destaca algunes propostes absurdes o descaradament electoralistes (com la de garantir el gimnàs a tota la població o pagar l’aïllament tèrmic d’un milió d’habitatges) i d’altres indubtablement benintencionades però previsiblement contraproduents (com la de crear una taxa per les transaccions financeres o augmentar les cotitzacions socials a les empreses que creen llocs de feina poc remunerats). Contraproduents, diem, si del que es tracta és d’estimular el creixement. Una preocupació que, ara que serveix per atacar les “polítiques de dretes”, sembla que torna a ser legítima i que fins i tot justifica seguir gastant més del que es té. Aquesta reivindicació de les polítiques de creixement contra les polítiques d’austeritat és una d’aquestes curioses lliçons que últimament la realitat ens ofereix als qui tot el que sabem d’economia és, precisament, el molt que ens falta per poder fer el que volem i la poca idea que tenim de com aconseguir-ho. 
Però, com molt bé recordava Josep Ramoneda, aquestes són les propostes d’algú que (finalment!) prioritza la justicia sobre l’economia. D’algú que ho hauria promès durant la campanya electoral i que la nit de la victòria encara no ho hauria oblidat. Potser convençut, com tants altres de nosaltres, estruços, que si som capaços d’oblidar-nos de l’economia i fer les coses que sabem que està bé fer, l’economia també s’oblidarà de nosaltres. Aquestes promeses, aquesta victòria i aquest entusiasme dels justos m’ha fet recordar una de les més clares reivindicacions d’aquell moviment que només té un any i ja no sabem si encara és viu o ja ha mort. Demanaven, exigien!, que els polítics haguéssin de complir, per llei, les seves promeses electorals. En aquell moment em va semblar que era una proposta molt contraproduent per a un moviment caracteritzat, precisament, per ser prou realista per demanar l’impossible. Em semblava que, davant l’amenaça de sancions, un polític sensat abandonaria les promeses irrealitzables i es limitaria a la coneguda, antiutòpica i sembla que indignant tasca d’administrar la situació el millor possible. A més, no em semblava que aquesta proposta anés precisament en la línia de reforçar la confiança entre els ciutadans i els seus representants. Ara em sembla que el pijtor, el més perillós de tot, és simplement la possibilitat que els polítics compleixin les seves promeses electorals. Em sembla que els que no som prou optimistes per creure que com pitjor vagi tot millor ni estem disposats a consolar-nos afirmant que com a mínim la intenció era bona, perquè creiem que el millor sovint és enemic del bo, a la realitat hauriem de donar-li sempre, i com a mínim, la possibilitat d’espatllar-nos una bona idea. Potser aquesta sigui, en el fons, l’única manera que tinguin els polítics de fer-nos justícia.

1 comentari:

claudio ha dit...

Un conocido mío, votante del UKIP y para el que el calificativo de euroescéptico es un suave eufemismo, también deseaba la vctoria de Hollande, por parecidos motivos (además del habitual deseo de lo peor para los 'frogs').