24.5.12

Margin Call

Aquesta pretén ser la història de tot plegat. Del sistema, la cobdícia, la crisi i la injusticia. I malgrat no pugui ser tant, en una sola escena de la mateixa pel·lícula n’hi ha prou per entendre el seu èxit. És una conversa entre dos treballadors d’aquest pressumpte Lehman Brothers que van en cotxe. Un d’ells insultantment jove, que acaba de saber que perdrà la feina i que a sobre es veu obligat a aguantar el típic discurs moralista sobre el sentit de la vida d’un paio que seguirà fent-se ric a aquesta empresa que el fot fora. Un sentit que, a sobre, no es troba en les putes ni els cotxes ni el xampany, sinó precisament en aquesta feina que s’acaba, en el servei que des d’una empresa com la que cau es fa a tota aquella gent anònima que sense ella mai hagués pogut tenir tot el que estava a punt de perdre. “Mira, -li diu el moralista- si això és el que vols fer amb la teva vida, i fer-ho bé, necessites creure que ets necessari. I ho ets. Si la gent vol viure així, amb els seus grans cotxes i aquestes cases que encara no han pagat, aleshores ets necessari. L’única raó que puguin continuar vivint com a reis és perquè tenim els dits sobre el sistema, inclinant-lo a favor SEU. I si treiem els dits...”. És el típic discurs que només fa qui no se l’acaba de creure, per justificar la seva vida i trobar un sentit a la seva feina. I és un discurs que només es creu qui ja n’estava convençut o qui el necessita amb certa urgència. Se’l creu el més jove perquè està trist per haver perdut la feina dels seus somnis i se’l creu un espectador que tampoc està massa flamenco i que també hi ha perdut lo seu. 
I d’aquí l’èxit de la pel·lícula. Perquè el que allà és l’excusa dels dolents, aquí és l’autèntic credo dels bons. Els elogis que ha rebut el film no són més que l’eco del discurs habitual sobre la crisi i que es resumeix, al film com al diari, en el tòpic que la caguen dos i paguem tots. Preveient les crítiques que han de venir, el jove moralista fa aquest discurset per recordar al poble que té un deute existencial amb el seu banc i que encara hauria d’estar agraït per tots aquests anys regalats. I jo de bon grat cridaria amb el poble que és el banc qui té un deute amb ell però això, ara i aquí, seria mentir. Els únics bancs que semblen tenir un deute amb el seu poble, un deute que esperem que puguin tornar el més aviat possible, són els bancs alemanys. Això és, com a mínim, el que explicava dissabte l’Arcadi Espada comentant Boomerang, l’últim reportatge de Michael Lewis. Els banquers alemanys, per enriquir-se, van fer de tot com tots i a tot arreu. Excepte a Alemanya. “Al seu propi país –diu Lewis i cita Espada- aquests banquers aparentment dements es van comportar amb mesura. El poble alemany no els permetia actuar d’una altra manera”. Aquest és un magnífic exemple pels moralistes. Els bancs, dements, volien. I els alemanys, prudents, no els van deixar. Però és també una pèssima noticia perquè costa molt menys canviar les cúpules directives dels bancs que educar les masses en la prudència. Serveixi, en tot cas, per recordar que el nostre autèntic drama és que els protagonistes de Margin Call no són els únics culpables. Que les crisi es pot saber quan esclaten però no quan comencen a gestar-se. Que aquí tothom la caga i tothom la paga simplement perquè tot ve que cau i no sempre podem ni sabem evitar-ho. Que al final de la crisi no ens hi espera cap nou ordre sinó un nou desordre que s'anirà fent habitual. I que l'autèntic problema no és que estiguem en males mans, en mans corruptes o incompetents, sinó que realment no estem mai en mans de ningú. Que estem, literalment, deixats de la mà de Déu, perquè només les mans d'un déu podrien sostenir en ferm el sistema.