4.5.12

L'alçada dels temps

Les darreres i polèmiques declaracions d’altes instàncies de l’església espanyola sobre l'homosexualitat han tornat a despertar les ànsies reformistes de tot d’ateus de bona fe que creuen que a l’església li aniria molt millor si es modernitzés, si es posés a l’alçada dels temps. Desconec l’interès que aquests autoanomenats ateus puguin tenir en la salut i l’èxit de l’església catòlica, però no tinc cap motiu per dubtar que és un interès noble i sincer. Malgrat això, i tot i que comparteixo la seva aspiració a l’ateisme i la seva simpatia per tots aquests catòlics homosexuals condemnats al foc etern, no crec que els seus consells serveixin per posar-la a l’alçada dels temps ni crec que aquesta hagi de fer aital cosa. No crec que l’església s’hagi de posar a l’alçada dels temps perquè crec que la seva pretensió ha de ser, ha de continuar sent, la de posar els temps a la seva alçada. I, en tot cas, em sembla que hauria de ser una preocupació dels catòlics la de valorar si la seva església està a l’alçada de la seva fe.
Molts d’aquests indignats opinadors pequen de pretenciosos quan creuen estar en disposició de mesurar l’alçada dels temps. I encara més quan es presenten a ells mateixos i les seves conviccions com a mesura de tots els temps, i els nostres temps com a mesura de totes les coses. I és evident que en això han de topar de ple amb el cristianisme. Com diu Gómez Dávila, “tots aquests que tracten de deslliurar el cristianisme de la seva herència mil·lenaria per retornar-lo a la seva ‘puresa primitiva’, declaren ‘originals’ i ‘autèntics’ només els factors del cristianisme que aprovi la mentalitat vulgar del seu temps. Des de fa fos segles, el ‘cristianisme primitiu’ s’amotlla, a cada nova dècada, a les opinions regnants”. Així, en molts pocs anys hem passat de considerar Jesucrist el primer dels hippies al primer dels indignats. I ho hem fet sense necessitat de cap tipus de nova revelació divina. N’hem tingut prou passant de creure que l’origen de tots els mals humans era la repressió sexual a considerar que la culpa era dels mercats. No sé quina de les dues versions és més propera a “l’autèntic missatge cristià” ni si aquest canvi interpretatiu representa allò que se’n diu un progrés, ni tampoc m’interessa discutir-ho aquí. Però em sembla significatiu que aquests bons reformistes creguin que el futur de l’església passa per aconseguir que els seus enemics declarats s’hi puguin sentir a gust. Perquè la naturalesa de l’església la defineix tant l’amor dels que s’hi acullen com el rebuig dels que prefereixen quedar-ne fora.
A mi em sembla molt bé que l’església escandalitzi segons qui, perquè entenc que si deixés d’escandalitzar-los començaria a escandalitzar els cristians. I em sembla molt bé que aquests mateixos cristians i aquesta mateixa església puguin defensar un model de familia i de societat que consideren els bons. Em sembla, a més, que defensar obertament el que es creu que està bé fins i tot quan això no està a l’alçada dels temps és d’una valentia molt menys habitual del que es pretén. I per això em semblen molt més raonables els cristians que volen parlar al món amb un llenguatge que aquest pugui entendre que els que es limiten a dir al món allò que està disposat a entendre. Amb els cristians, l’església ja té tots els reformadors que necessita. El que falten són crítics. El que falta és gent disposada a discutir amb l’església sobre el bé i el mal, que és el que abans els ateus consideraven que era la seva feina. Gent que, més enllà d’indignar-se perquè algú no comparteix les seves opinions, estigui disposada a posar-les en qüestió i a discutir-les obertament. El que falta, per entendre’ns, i com sempre, són veritables ateus. I dic que en falten perquè, independentment de si serien bons per a l’església, crec que serien molt bons per la societat.