13.5.12

Fouché. Retrat d’un home polític, de Stefan Zweig

Valoració: 5/5

No és l’exercici desinteressat de l’erudit el que ens empeny a apropar-nos als grans homes del passat, sinó la voluntat d’aprendre el que la seva vida i el seu exemple pot ensenyar-nos sobre la grandesa, el poder i la naturalesa dels afers polítics i la condició humana. És amb aquest ànim que llegim el Retrat d’un home polític de Stefan Zweig, el seu llibre sobre Joseph Fouché. La vida d’aquest sinistre personatge és una lliçó descarnada sobre la realitat de la vida política. I la seva capacitat per adaptar-se a les més diverses condicions polítiques i sobreviure en els governs més diferents, en una època on sobreviure políticament volia dir, literalment, conservar el cap, és una mostra tant de les habilitats del supervivent com de les característiques comunes dels governs aparentment més diferents. El Fouché d’Stefan Zweig ens ensenya fins a quin punt és cert que en la informació és poder, que la veritat de la política està a les aparences, que els silencis diuen tant com les paraules i que, en una vida dedicada a l’acció política, l’única manera de ser coherent amb els propis principis és no tenir-ne cap. 
Joseph Fouché va néixer el 31 de Maig de 1759 a Nantes en una família de mariners i comerciants. Amb una constitució massa delicada per dedicar-se a l’ofici familiar, i essent un excel·lent estudiant, el jove Fouché es va anar fent camí com a mestre a l’escola dels oratians de la ciutat. Dels vint als trenta anys, Fouché es dedica a ensenyar llatí, física i matemàtiques a l’escola conventual. En aquests deu anys, Fouché aprèn ensenyant. Va fent seus els hàbits de seminarista, que tan bé lliguen amb la seva condició física i anímica, i va formant així va l’esperit del futur diplomàtic. Aprèn “la tècnica del saber callar, l’art magistral de l’auto-ocultació, la mestria de l’observació de l’ànima i la psicologia”. I durant aquest temps va deixant veure una de les característiques més destacades de la seva personalitat. Tot i que l’única manera de progessar dins de l’esglesia era fer els vots religiosos, Fouché mai va prendre els ordes majors. Així fa palesa la seva aversió a lligar-se del tot a res ni ningú. Si no és capaç de lligar-se a Déu, com es podia esperar que fos capaç de lligar-se a cap home? 
Quan ja el 1778 esclata la "la tempesta social que colpeja fins i tot els murs dels convents", el jove Fouché comença a entrar en contacte amb l’ambient intel·lectual del moment a través del cercle social dels “Rosati”. Allà coneix i fa amistat amb Maximilià de Robespierre, que en aquella època encara està més interessat en escriure “gràcils versets” que en redactar sentències de mort. De seguida que ensuma els nous aires polítics se li desperta l’interès per participar-hi. Conscient que el tercer estat serà el protagonista del futur, penja els hàbits i es casa amb la filla d’un comerciant, una burgesa lletja i rica i l’única persona a qui Fouché serà fidel. Perquè la seva corrua de traïcions, que s’hauria de convertir en llegendària, comença pràcticament en el mateix moment de la seva entrada en política, quan és escollit diputat per Nantes a les eleccions a la Convenció el 1792. Poc després d’aquesta elecció, la seva amistat amb Robespierre es trenca per sempre i sense remei. La seva primera gran decisió com a diputat havia de ser la de triar on seure en un amfiteatre que es trobava clarament dividit. A la part de baix hi seien els moderats, els burgesos, els girondins. A la part de dalt, els líders del proletariat, els radicals, Robespierre, Marat i Danton. Fouché havia de triar partit fins i tot abans de seure. Però, de fet, Fouché només podia triar un partit, “l’únic al qual ha estat i serà fidel fins a la mort: el més fort, el de la majoria”. I en aquell moment els més forts i la majoria eren els girondins. 
El 16 de gener de 1793, Fouché va haver de prendre una altra difícil decisió. El rei Lluís XVI encara era viu i la Convenció havia de decidir què fer d’aquell home que, tot i privat del seu rang, el seu nom (se’l coneixia com a Lluís Capet) i la seva llibertat, encara representava un perill per a la jove República. Robespierre havia aconseguit que el vot fos públic, que els diputats haguessin de pronunciar el seu sí o el seu no davant l’Assemblea, davant el poble i davant la història. No hi havia esperança pels indecisos. A més, els radicals van mobilitzar el poble per forçar un vot favorable a la sentència de mort. Molts girondins van cedir a la por d’una revolta popular i van decidir canviar a última hora el seu vot per demanar la mort del rei. Quan va ser el torn de Fouché, aquest, que fins feia escasses 10 hores encara defensava entre els seus la clemència, havent comptat els vots emesos i veient que la victòria estava aprop de decantar-se en favor dels radicals, es va limitar a pronunciar dues paraules: “la mort”. Amb aquell gest, Joseph Fouché no només va trair manifestament els seus amics Concordet i Daunou, sinó que es va guanyar un enemic que acabaria sent decisiu en la seva caiguda en desgràcia, encara molts anys més tard: la filla de Lluís XVI i Maria Antonieta i futura duquessa d’Angulema, l’única de la familia que va escapar a la massacre. 
Però el final encara era lluny. Després de la votació, Fouché es va tornar el més radical entre els radicals. I quan la unitat dels radicals començava a trontollar, ell va preferir apartar-se de l’arena política i retirant-se com a procònsol a Lió fins que la batalla estigués decidida. En aquell temps, Fouché es va guanyar el sobrenom del “Mitrailleur de Lyon”, per la seva pensada d’executar els traïdors a la revolució a canonades. Mentre els radicals de París demanaven sang, Fouché va ser el més sanguinari dels seus servents. Quan els aires que arribaven de París van canviar, Fouché va fer executar els executors que fins feia encara pocs dies treballaven a ple rendiment a les seves ordres. En un altre gir radical en les seves afiliacions polítiques, el “Mitrailleur de Lyon” es va convertir de la nit al dia en el seu salvador. Tota la seva carrera política va seguir aquesta mateixa dinàmica. Els seus canvis sobtats de camisa el van portar a ser Ministre de l’Interior al Directori i al Consolat, on va teixir una impressionant xarxa d’espionatge demostrant fins a quin punt és cert que el saber és poder. Va ser ministre i enemic de l’Emperador, va ser pobre com una rata i va ser el més ric de França. Va ser ateu radical després d’haver estat professor amb els oratians i va casar-se per l’església en segones núpcies després de la mort de la seva primera esposa. Va ser tot el que calia ser per estar aprop del poder, per ser el poder a l’ombra, i ho va fer de manera admirable en un dels períodes més convulsos de la història universal. És per això que la vida de Fouché s’ha llegit com un exemple d’èxit en la bruta batalla que es lliura cada dia pel control del poder polític. 
Però la història de Fouché és també una història tràgica. És la història del camí que porta els grans homes polítics cap aquell solitari final que espera a tots els que viuen prou com per ser oblidats per tothom excepte pels més furiosos dels seus enemics. La història de Fouché és també la història d’un destí que finalment passa comptes amb qui tantes vegades l’havia burlat. És la història del més gran i fosc traïdor dels més poderosos d’entre els homes sent enganyat a plena llum del dia per la seva jove esposa. La de l’interlocutor i conseller d’alguns dels homes més importants de la història universal sent ignorat pels més insignificants burgesets en les festes més banals de les més tristes ciutats. Quan ja no té poder però encara té perill és rebutjat a tot arreu i per tothom. I quan finalment és prou vell per ser inofensiu se’l deixa morir còmode i sol, pràcticament oblidat per Déu i per la història fins que Stefan Zweig el va recuperar en aquest magnífic retrat de l’home polític.